El temps per si sol no soluciona res. El temps, els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els mil·lennis no fan que les coses passin. Si les coses passen, és perquè durant aquest temps les persones, els grups, les organitzacions, les empreses, els governs han fet o han deixat de fer coses.

Quantes vegades hem escoltat que “El temps ho arregla tot”, quan aquesta afirmació en el sentit estricte de les paraules sabem que és falsa. Quan realment el que hauríem de dir és “Deixa de fer el que fas (tal com ho fas no dóna resultats) o no et preocupis més per aquesta qüestió (que no està sota el teu control) o no pensis o parlis amb aquella persona (s’ha produït un conflicte i aquesta persona està dolguda i no pot o no vol parla ara amb tu), etc.

 

---

El temps, els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els mil·lennis no fan que les coses passin.

---

Aleshores, per què diem que “el temps ho arreglarà tot” quan no arregla o arreglarà res?

Ho fem sobretot en les nostres relacions personals, perquè sabem que si deixem passa el temps en les nostres relacions laborals, productives, de negocis, d’empresa o polítiques, l’únic que passarà és que el temps ens arrossegarà cap el fracàs traduït en la pèrdua de la feina, de diners, d’oportunitats de mercat, de crítiques dels nostres usuaris o accionistes, de crítiques dels nostres ciutadans, de pèrdua d’electors, de sortida del govern o de no guanyar una eleccions.

Les nostres relacions personals properes, familiars, de parella són molt intenses, molt estretes, molt constants i el fet de pensar que un “temps” (en el que fem o deixarem de fer coses o d’estar junts) pot ajudar a millorar la relació que s’ha vist afectada per situacions de tensions i conflictives intenses, estretes i constants, és perquè momentàniament aquests aspectes negatius de la parella, a través de l’allunyament psicològic i físic, desapareixen, s’eliminen. Però amb aquesta distància física i sentimental també afecta a les característiques positives que desapareixen i s’eliminen durant un “temps”.

És a dir que quan es diu deixar que “el temps ho arregli” el que volem dir és que en aquestes relacions intenses, estretes i constants les tensions i conflictes s’aturin perquè les característiques que identifiquen la relació deixin per un moment d’existir mentalment i de materialitzar-se físicament. És a dir, si no hi ha el dia a dia de la relació, tampoc hi ha el dia a dia dels conflictes de la relació.
 

---

Les nostres relacions personals són molt intenses, molt estretes, molt constants, i el fet de pensar que un “temps” pot ajudar a millorar la relació afectada per conflictes intensos, estrets i constants, és perquè momentàniament aquests aspectes negatius, a través de l’allunyament psicològic i físic, desapareixen, s’eliminen. Però també les característiques positives.

---

Per tant, perquè això passi, que no és la millor de les solucions, potser d’entrada la menys bona, les persones implicades han hagut de fer alguna cosa i, en conseqüència, el temps no és una causa de la solució, sinó un efecte de les nostres accions en forma d’allunyament i de distància sentimental, psicològica i fins i tot física de les persones.

Deia més a munt que en una altra esfera de relacions, la frase “El temps ho arreglarà tot” es veu més clarament que no arreglarà res i que costa encara més d’interpretar i d’utilitzar. Potser també és donen les característiques d’intensitat, de proximitat estreta i de constància, però ja no són entre persones directament, sinó entre persones i organitzacions i en les quals no totes les parts comparteixen tots els mateixos interessos. Per exemple, entre els socis d’un club esportiu i el club esportiu i els seus jugadors.

Penso aquests dies en el FC Barcelona i en la seva derrota en els quarts de finals de la competició europea. Penso en les derrotes successives d’aquests últims anys en les grans eliminatòries, i com els responsables del club han anat dient amb fets i paraules, directa o indirectament, que tard o d’hora “el temps ho acabaria arreglant tot” perquè amb els jugadors (Messi + fitxatges) i el cos tècnic que tenien els títols arribarien i no ha estat així, fins a demostrar que el temps no arregla res. Bé, en aquest cas, davant de la inoperància de les persones responsables del club i de deixar que el temps passi és demostra que no s’arregla res, al contrari que el temps fa malbé inexorablement les coses (perds els partits) i les persones (envelleix els jugadors).
 

---

Penso en les derrotes successives d’aquests últims anys en les grans eliminatòries, i com els responsables del club han anat dient amb fets i paraules que tard o d’hora “el temps ho acabaria arreglant tot” perquè, amb els jugadors (Messi + fitxatges) i el cos tècnic, els títols arribarien i no ha estat així, fins a demostrar que el temps no soluciona res.

---

Al cap i a la fi, el temps pot jugar a favor nostre si sabem en cada moment quina és la millor opció entre totes les opcions, on deixa passar el temps és la menys millor.

He seguit atentament per les xarxes socials digitals i als mitjans de comunicació els comentaris sobre l'agressió patida pels jugadors del Futbol Club Barcelona a l'estadi del València en els darrers minuts del partit de lliga de la jornada passada, i la recent decisió del comitè de competició. Tot plegat, preocupant.

De les xarxes socials digitals, cap sorpresa, ja que quan hi ha un conflicte, en aquesta esfera la gent es polaritza, és a dir, els que són del Barça defensen els seus jugadors i critiquen el que va passar al camp del València; i els valencianistes es riuen de la reacció dels jugadors del FC Barcelona i critiquen l'actuació de l'àrbitre. Al finals uns i altres quan es troben s'insulten.

Als mitjans, jo en destacaria dues reaccions pel mateix motiu. La primera la d'un periodista, actor i còmic, Sergi Mas. La segona, la del màxim responsable de la Liga Profesional de Futbol, Javier Tebas.

El primer em va sorprendre negativament quan en la seva secció del programa El club de la mitjanit d'en Francesc Garriga va fer mofa de la reacció dels jugadors agredits per l'ampolla d'aigua. Lamentable. Venia a fer entendre a partir de la gesticulació -es va tirar a terra de l'estudi emulant els jugadors del Barça- que aquests van exagerar les seves reaccions. Cal recordar que als estadis de futbol es retiren els taps de les ampolles d'aigua, ja que fermades i amb líquid, si són llançades, provoquen un fort impacte.

Però encara són pitjors les declaracions del màxim mandatari de la Liga de Futbol Profesional, que ha afirmat que els jugadors del FC Barcelona que van ser agredits haurien de ser sancionats per simulació del dolor i efectes de l'agressió.

Finalment, la decisió del comitè de competició que ha establert que disparar una ampolla d'aigua a un jugador de futbol, sigui Messi, Neymar o Suarez, costa -multa-1.500 €?. Per cert avui és un jugador, demà pot ser un àrbitre.

Davant d'aquests fets, paraules i decisions, és urgent que el futbol d'una vegada per totes busqui solucions al problema de la violència física i verbal a les grades. Aquesta violència ja ha traspassat als partits de nens i nenes dels cap de setmana, entre entrenadors, i entre pares i mares dels equips, esdevenint un fet normalitzat que tothom condemna, però que no se li busca i troba solució.

En aquest sentit, cal recordar que les mesures sancionadores no estan donant els resultats esperats i que calen altres mesures. Hem d'ocupar-nos dels comportaments violents, però sobretot de les idees i pensaments que els justifiquen i els promouen en les ments de la gent. Fer fora dels camps de futbol els aficionats violents, no assegura que desapareixerà la violència, ja que altres ocuparan el lloc del que ha estat sancionat.

El que cal és treballar de forma global amb i dins dels clubs i amb aquests aficionats -que els clubs coneixen i tenen l'obligació de saber qui són- que tenen reaccions violentes i agressives, com s'ha fet en aquest i en altres esports. Com? Per exemple, articulant una grada d'animació positiva, sense insults, sense agressions, sense violència, animant l'equip. Fent un seguiment continu. O amb els aficionats agressius, proposant-los que si volen entrar en el camp de futbol, han de seguir una formació obligatòria de gestió emocional o gestió de conflictes. Els serà molt útil dins i fora del camp de futbol. Els clubs són entitats privades i poden exigir aquestes condicions en l'accés de les seves instal·lacions. Treballant amb l'aplicació d'un valors i d'unes pautes de comportament per part de totes els professionals que formen el club, més enllà del lluïment de cinc segons de pancartes de campanyes federatives abans d'un partit. Aplicant els codis de conductes que es troben en els calaixos de les oficines.

Al cap i a la fi, si ens ocupem de la violència i som capaços d'eliminar-la dels camps de futbol o de qualsevol espai de la nostra societat, ja no ens haurem d'ocupar dels jugadors o de les persones que suposadament simulen agressions, perquè la violència no s'haurà produït. Si gestionem el primer, el segon no existirà, si és que alguna vegada ha existit.
 

¿Es pot ser culer sense ser antimadridista? ¿Existeix una manera genuïnament barcelonista d'animar l'equip? Sergi Pàmies es planteja aquestes preguntes a través d'un exercici retrospectiu amb ironia, sentit crític i registre passional. El resultat és una radiografia mil·limètrica de les patologies bàsiques del barcelonisme convencional, per mirar d'entendre el futbol i les actituds que l'acompanyen.

La Fundació UdG i el Girona FC han signat un conveni de col•laboració que entre d’altres aspectes acorden impulsar un projecte pilot de mediació esportiva per a millorar la comunicació i les relacions entre el cos tècnic i les famílies dels jugadors de futbol base del club. El programa, es desenvoluparà amb la participació dels alumnes i la direcció acadèmica del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (UdG).

Aquest projecte també s’està duent a terme en la UE Sant Andreu. I es que s’ha detectat que les relacions entre els entrenadors de futbol base i les famílies dels jugadors es poden deteriorar i, a vegades, provocar conflictes greus que poden acabar amb la sortida dels nens i nenes del club. Xavier Pastor, l’impulsor del projecte i Director del Postgrau de la UdG, pensa que amb les estratègies adequades es poden prevenir i resoldre els petits i grans enfrontaments. «En totes les organitzacions es donen situacions de tensió i malentesos entre les persones i els grups, però els professionals de la resolució de conflictes podem identificar-ne els punts calents i aplicar-hi els mètodes per a facilitar la comunicació, posar en comú els interessos i respectar el punt de vista de l’altre».

Per això els estudiants de pràctiques del Postgrau de Resolució de Conflictes posaran a prova els seus coneixements de mediació en aquesta experiència pilot. Els nous mediadors donaran suport al cos tècnic i als entrenadors del club gironí amb l’objectiu de pal•liar les desavinences i desacords que sorgeixen i puguin sortir amb els pares i mares dels esportistes.