Titular noticias
Número de resultados 2 para clubs

20/08/2020 - El temps no soluciona res
Xavier Pastor
Especialista en gestió de conflictes Públics, Socials i Esportius. Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG). Professor del Programa de Gestió de Conflictes i Mediació dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Premi Civisme Serra i Moret 2014 de la Generalitat de Catalunya. Premi al millor projecte de mediació a Espanya 2019 de l'AMMI (Asociación Madrileña de Mediadores).


Article publicat al Diari de Girona el 19 d'agost de 2020

El temps per si sol no soluciona res. El temps, els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els mil·lennis no fan que les coses passin. Si les coses passen, és perquè durant aquest temps les persones, els grups, les organitzacions, les empreses, els governs han fet o han deixat de fer coses.

Quantes vegades hem escoltat que “El temps ho arregla tot”, quan aquesta afirmació en el sentit estricte de les paraules sabem que és falsa. Quan realment el que hauríem de dir és “Deixa de fer el que fas (tal com ho fas no dóna resultats) o no et preocupis més per aquesta qüestió (que no està sota el teu control) o no pensis o parlis amb aquella persona (s’ha produït un conflicte i aquesta persona està dolguda i no pot o no vol parla ara amb tu), etc.
 

El temps, els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els mil·lennis no fan que les coses passin.



Aleshores, per què diem que “el temps ho arreglarà tot” quan no arregla o arreglarà res?

Ho fem sobretot en les nostres relacions personals, perquè sabem que si deixem passa el temps en les nostres relacions laborals, productives, de negocis, d’empresa o polítiques, l’únic que passarà és que el temps ens arrossegarà cap el fracàs traduït en la pèrdua de la feina, de diners, d’oportunitats de mercat, de crítiques dels nostres usuaris o accionistes, de crítiques dels nostres ciutadans, de pèrdua d’electors, de sortida del govern o de no guanyar una eleccions.

Les nostres relacions personals properes, familiars, de parella són molt intenses, molt estretes, molt constants i el fet de pensar que un “temps” (en el que fem o deixarem de fer coses o d’estar junts) pot ajudar a millorar la relació que s’ha vist afectada per situacions de tensions i conflictives intenses, estretes i constants, és perquè momentàniament aquests aspectes negatius de la parella, a través de l’allunyament psicològic i físic, desapareixen, s’eliminen. Però amb aquesta distància física i sentimental també afecta a les característiques positives que desapareixen i s’eliminen durant un “temps”.

És a dir que quan es diu deixar que “el temps ho arregli” el que volem dir és que en aquestes relacions intenses, estretes i constants les tensions i conflictes s’aturin perquè les característiques que identifiquen la relació deixin per un moment d’existir mentalment i de materialitzar-se físicament. És a dir, si no hi ha el dia a dia de la relació, tampoc hi ha el dia a dia dels conflictes de la relació.
 

Les nostres relacions personals són molt intenses, molt estretes, molt constants, i el fet de pensar que un “temps” pot ajudar a millorar la relació afectada per conflictes intensos, estrets i constants, és perquè momentàniament aquests aspectes negatius, a través de l’allunyament psicològic i físic, desapareixen, s’eliminen. Però també les característiques positives.



Per tant, perquè això passi, que no és la millor de les solucions, potser d’entrada la menys bona, les persones implicades han hagut de fer alguna cosa i, en conseqüència, el temps no és una causa de la solució, sinó un efecte de les nostres accions en forma d’allunyament i de distància sentimental, psicològica i fins i tot física de les persones.

Deia més a munt que en una altra esfera de relacions, la frase “El temps ho arreglarà tot” es veu més clarament que no arreglarà res i que costa encara més d’interpretar i d’utilitzar. Potser també és donen les característiques d’intensitat, de proximitat estreta i de constància, però ja no són entre persones directament, sinó entre persones i organitzacions i en les quals no totes les parts comparteixen tots els mateixos interessos. Per exemple, entre els socis d’un club esportiu i el club esportiu i els seus jugadors.

Penso aquests dies en el FC Barcelona i en la seva derrota en els quarts de finals de la competició europea. Penso en les derrotes successives d’aquests últims anys en les grans eliminatòries, i com els responsables del club han anat dient amb fets i paraules, directa o indirectament, que tard o d’hora “el temps ho acabaria arreglant tot” perquè amb els jugadors (Messi + fitxatges) i el cos tècnic que tenien els títols arribarien i no ha estat així, fins a demostrar que el temps no arregla res. Bé, en aquest cas, davant de la inoperància de les persones responsables del club i de deixar que el temps passi és demostra que no s’arregla res, al contrari que el temps fa malbé inexorablement les coses (perds els partits) i les persones (envelleix els jugadors).
 

Penso en les derrotes successives d’aquests últims anys en les grans eliminatòries, i com els responsables del club han anat dient amb fets i paraules que tard o d’hora “el temps ho acabaria arreglant tot” perquè, amb els jugadors (Messi + fitxatges) i el cos tècnic, els títols arribarien i no ha estat així, fins a demostrar que el temps no soluciona res.



Al cap i a la fi, el temps pot jugar a favor nostre si sabem en cada moment quina és la millor opció entre totes les opcions, on deixa passar el temps és la menys millor.

 

05/01/2015 - Para el 2015, eradicar la violencia del futbol
Xavier Pastor






Artículo publicado en el Diari de Girona el 3 de enero de 2015
 
Esta es la época del año para hacer deseos. Mi abuela Victoria siempre decía que había que pedir salud, porque si no se tiene, poco podremos hacer. Salud para las personas y también para los pueblos y las naciones del mundo. Y es que cada vez se valora más la situación de las sociedades por su estado de salud, de las personas y del colectivo a nivel social, económico e incluso espiritual (años de esperanza de vida, índices de violencia y criminalidad, capacidad de rendimiento productivo y de respuesta a las adversidades, etc.)

Aprovechando que el 1 de enero fue la jornada mundial de la Paz, para el 2015, me gustaría pedir algo que también tiene que ver con la salud: erradicar la violencia de los campos de fútbol y de las gradas de otros deportes. Ya no puede haber excusas.

Vaya por delante que hay clubes que ya están trabajando para conseguirlo, por ejemplo, mejorando la relación de los padres y madres de los niños y niñas que juegan al fútbol con los entrenadores y los clubes. Esto permite prevenir, gestionar y resolver los conflictos entre todas las partes, pero sobre todo integrar los padres en el equipo, haciéndolos partícipes de una manera de entender el fútbol constructiva para animar y apoyar positivamente a los jugadores. Esto se está haciendo con el Girona CF, equipo de futbol de la Liga Adelante, y este año hemos empezado con la sección de waterpolo del Club Natación Sant Andreu de Barcelona, que juegan en la división de honor.

Violencia en la gradaY ustedes me dirán, ¿y que tiene que ver este proyecto con el deseo mencionado? Mucho. Me explico. Cada vez los niños y las niñas pasan más horas en los clubes deportivos. La actividad física ocupa más tiempo de los niños y jóvenes, pero también de los padres y de las madres. Estos últimos son una pieza clave, porque son los encargados de llevar a los niños y niñas a entrenar y a los partidos, convirtiéndose en aficionados. Su comportamiento es clave para sus hijos y también para otros padres y madres para saber cómo actuar correctamente en un campo de fútbol. Hay que tener en cuenta que nunca nos ha enseñado a hacer esto y que hemos hecho lo que hemos visto. Así, desgraciadamente, a menudo oimos gritos de presión de los padres hacia los niños y niñas, insultos hacia los árbitros y a veces vemos discusiones entre padres y madres de distintos equipos que acaban con agresiones. Triste, pero real. Violencia de baja intensidad que los niños y las niñas presencian, que no se sanciona y que se adopta como algo normal.

Violencia en la gradaUnos cuantos escalones más arriba encontramos los seguidores de equipos de fútbol que se visten, actúan y hablan de manera agresiva en los campos de fútbol: mofándose de los jugadores adversarios, insultando al árbitro y los miembros de las otras aficiones, hecho que provoca discusiones y peleas. A menudo vemos como estos grupos deben ser escoltados por la policía hasta la entrada del campo para evitar agresiones con aficionados del equipo contrario. Y a veces tampoco se puede evitar, con trifulcas, apuñalamientos y muertos.

¿Qué hacer?

Hace unos días en una entrevista en el canal 3/24 de Televisió de Catalunya me preguntaban por esta violencia en el fútbol y cómo se podría erradicar, o sea, resolver el conflicto. Yo decía que sobretodo se deben modificar las actitudes y los comportamientos de estos seguidores de grupos organizados y de los clubes. Evidentemente que los que han cometido delitos y agresiones deben ser juzgados, pero hay que insistir en que más allá de estas personas concretas hay grupos de jóvenes organizados con afinidades que los clubes saben quienes son, ya que cada fin de semana están en el campo o viajan acompañando al equipo. Así mientras sepamos dónde encontrar estos seguidores, podremos trabajar con ellos para cambiar las actitudes agresivas y las conductas conflictivas. No estoy diciendo nada que no se haya probado antes en otras parte del mundo, por ejemplo, con jóvenes de bandas de países sudamericanos, las "maras", o en barrios y ciudades con índices elevados de criminalidad de los Estados Unidos.

Y paralelamente hay que trabajar con los que tienen que dar ejemplo a los más pequeños: los padres y las madres. Y en esto los clubes también tienen de nuevo una responsabilidad, ya que estos padres y madres "representan" al club cuando van a otros campos, y también cuando los demás equipos visitan el suyo.

Si el fútbol se ha podido modernizar, por ejemplo, en las instalaciones - ya no se juega en campos de arena, las duchas son de agua caliente, hay accesos para personas con disminuciones -, en el juego - con tácticas y estrategias, más control y toque de pelota-, en el arbitraje- mejorando la formación, el estado físico de los árbitros e incorporando instrumentos de control-, por qué no se puede modernizar el aficionado y la forma de animar? Este es mi deseo para el próximo año.

Con el respaldo  
 
Colabora:    







 






 


 CNSA