El temps per si sol no soluciona res. El temps, els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els mil·lennis no fan que les coses passin. Si les coses passen, és perquè durant aquest temps les persones, els grups, les organitzacions, les empreses, els governs han fet o han deixat de fer coses.

Quantes vegades hem escoltat que “El temps ho arregla tot”, quan aquesta afirmació en el sentit estricte de les paraules sabem que és falsa. Quan realment el que hauríem de dir és “Deixa de fer el que fas (tal com ho fas no dóna resultats) o no et preocupis més per aquesta qüestió (que no està sota el teu control) o no pensis o parlis amb aquella persona (s’ha produït un conflicte i aquesta persona està dolguda i no pot o no vol parla ara amb tu), etc.

 

---

El temps, els segons, els minuts, les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys, les dècades, els mil·lennis no fan que les coses passin.

---

Aleshores, per què diem que “el temps ho arreglarà tot” quan no arregla o arreglarà res?

Ho fem sobretot en les nostres relacions personals, perquè sabem que si deixem passa el temps en les nostres relacions laborals, productives, de negocis, d’empresa o polítiques, l’únic que passarà és que el temps ens arrossegarà cap el fracàs traduït en la pèrdua de la feina, de diners, d’oportunitats de mercat, de crítiques dels nostres usuaris o accionistes, de crítiques dels nostres ciutadans, de pèrdua d’electors, de sortida del govern o de no guanyar una eleccions.

Les nostres relacions personals properes, familiars, de parella són molt intenses, molt estretes, molt constants i el fet de pensar que un “temps” (en el que fem o deixarem de fer coses o d’estar junts) pot ajudar a millorar la relació que s’ha vist afectada per situacions de tensions i conflictives intenses, estretes i constants, és perquè momentàniament aquests aspectes negatius de la parella, a través de l’allunyament psicològic i físic, desapareixen, s’eliminen. Però amb aquesta distància física i sentimental també afecta a les característiques positives que desapareixen i s’eliminen durant un “temps”.

És a dir que quan es diu deixar que “el temps ho arregli” el que volem dir és que en aquestes relacions intenses, estretes i constants les tensions i conflictes s’aturin perquè les característiques que identifiquen la relació deixin per un moment d’existir mentalment i de materialitzar-se físicament. És a dir, si no hi ha el dia a dia de la relació, tampoc hi ha el dia a dia dels conflictes de la relació.
 

---

Les nostres relacions personals són molt intenses, molt estretes, molt constants, i el fet de pensar que un “temps” pot ajudar a millorar la relació afectada per conflictes intensos, estrets i constants, és perquè momentàniament aquests aspectes negatius, a través de l’allunyament psicològic i físic, desapareixen, s’eliminen. Però també les característiques positives.

---

Per tant, perquè això passi, que no és la millor de les solucions, potser d’entrada la menys bona, les persones implicades han hagut de fer alguna cosa i, en conseqüència, el temps no és una causa de la solució, sinó un efecte de les nostres accions en forma d’allunyament i de distància sentimental, psicològica i fins i tot física de les persones.

Deia més a munt que en una altra esfera de relacions, la frase “El temps ho arreglarà tot” es veu més clarament que no arreglarà res i que costa encara més d’interpretar i d’utilitzar. Potser també és donen les característiques d’intensitat, de proximitat estreta i de constància, però ja no són entre persones directament, sinó entre persones i organitzacions i en les quals no totes les parts comparteixen tots els mateixos interessos. Per exemple, entre els socis d’un club esportiu i el club esportiu i els seus jugadors.

Penso aquests dies en el FC Barcelona i en la seva derrota en els quarts de finals de la competició europea. Penso en les derrotes successives d’aquests últims anys en les grans eliminatòries, i com els responsables del club han anat dient amb fets i paraules, directa o indirectament, que tard o d’hora “el temps ho acabaria arreglant tot” perquè amb els jugadors (Messi + fitxatges) i el cos tècnic que tenien els títols arribarien i no ha estat així, fins a demostrar que el temps no arregla res. Bé, en aquest cas, davant de la inoperància de les persones responsables del club i de deixar que el temps passi és demostra que no s’arregla res, al contrari que el temps fa malbé inexorablement les coses (perds els partits) i les persones (envelleix els jugadors).
 

---

Penso en les derrotes successives d’aquests últims anys en les grans eliminatòries, i com els responsables del club han anat dient amb fets i paraules que tard o d’hora “el temps ho acabaria arreglant tot” perquè, amb els jugadors (Messi + fitxatges) i el cos tècnic, els títols arribarien i no ha estat així, fins a demostrar que el temps no soluciona res.

---

Al cap i a la fi, el temps pot jugar a favor nostre si sabem en cada moment quina és la millor opció entre totes les opcions, on deixa passar el temps és la menys millor.

Hoy se dan dos modalidades de trampas en la práctica del juego: las tradicionales, en las que el dinero es un medio para poder comprar ilegalmente el resultado de una competición y alcanzar un objetivo deportivo; y las trampas, la finalidad y el medio de las cuales es el dinero, como por ejemplo, las ganancias que se obtienen de las apuestas a partir de la manipulación fraudulenta de un resultado de una competición.

En cuanto a la primera modalidad, el fútbol ha sido, históricamente, uno de los deportes objeto de malas prácticas por parte de jugadores y clubes. El procedimiento habitual es la compra de clubes y jugadores para que algún otro equipo de la competición salga beneficiado, para ganar un campeonato o por no perder la categoría. Basta con pensar en los casos de los maletines en el fútbol español en los descensos de categoría o en el caso Calciopoli de fraude arbitral en el fútbol italiano de los años 2005 y 2006 para beneficiar grandes equipos.

En cuanto a la segunda modalidad, hay casos más recientes, como el escándalo Calcioscommesse del 2012 en Italia, en el que varios jugadores y directores técnicos de los principales equipos tenían vínculos con organizaciones internacionales con el objetivo "de arreglar partidos de fútbol "y facilitar la ganancia a unos determinados apostadores, o el de la corrupción en la hasta ahora impecable práctica del tenis profesional, con más de una docena de tenistas de élite implicados en chantajes y amenazas contra la integridad física de los tenistas.

Las soluciones en ambos casos se han basado únicamente en la sanción. En el caso de los maletines, se han sancionado clubes con multas y la pérdida de categoría. En el de las apuestas, se han sancionado, incluso para toda la vida, jugadores y técnicos, alejándolos del deporte para siempre. Las redes que mueven estas prácticas quedaron sin castigo.

Así, esta medida, por sí sola, no ha evitado ni evitará la aparición de nuevos casos. Incluso sus consecuencias pueden reforzar la práctica de las trampas: el deportista sancionado deberá abandonar la práctica deportiva -el trabajo que sabe hacer, quedando expuesto a personas y organizaciones sin escrúpulos que lo utilizarán para volver a operar-. En cambio, si se le sanciona con la reparación del daño ocasionado con acciones a favor del deporte base, ganamos con el deporte y de paso todo lo que evitamos.