Nombre de resultats 2
per a xarxes socials digitals
15/07/2025 - "Esborren les persones i no demanen permís"
Xavier Pastor, expert en resolució de conflictes i mediador.
Publicat al Diari de Girona
6 de juliol de 2025
Vagi per endavant que igual que sóc un home de ciència, també sóc un animal de gimnàs. De ben jovenet, llegint els clàssics vaig descobrir que és important entrenar el cervell i el cos.
Dit això, també sóc un usuari habitual de les xarxes socials digitals, en concret d’instagram. M’agrada veure i llegir el que explica la gent, el que fa, el què diu i amb imatges molt millor. Una imatge val més que mil paraules. Precisament en aquest article vull parlar d’una imatge. Una imatge que es repeteix darrerament i malauradament en els gimnasos del nostre país i de fora, i que al meu entendre és un símptoma del funcionament de la nostra societat i dels comportaments negatius habituals de la gent jove i no tan jove.
M’explico. Mirant Instagram, he trobat la foto d’un company i amic en el gimnàs. Un selfie: una foto d’un mateix a través del mirall. Estava assegut amb uns pesos a les mans, com fent un exercí de bíceps. Bé, fins aquí tot bé. Penso que el meu company s’ha vist en ganes de comunicar-nos que ha anat al gimnàs, potser no hi ha anava feia temps i ha tornat, o fa temps que volia apuntar-se i ho ha fet. Bravo. Tot el que ajudi a la salut, benvingut sigui.
On està el problema? Que a la foto surten crec recordar tres persones més al seu voltant. Aquestes persones volien sortir a la foto? Saben que el meu company l’ha fet i apareixen? Haurien de saber que s’ha fet la foto? Es pot fer una foto en un gimnàs sense permís de les persones que surten? Què diu la normativa? Contesto, perquè li he preguntat al company. La gent del voltant no saben que s’ha fet la foto, no se’ls comunicat que s’havia fet, no els ha demanat permís, diu que arran del meu comentari privat els hi demanarà, i la normativa dels gimnasos prohibeix les fotografies i les gravacions en vídeo en general.
Això que acabo d’explicar malauradament no és una anècdota, al contrari, s’ha convertit en una categoria. I dir-vos també que com podeu imaginar aquestes situacions generen confrontacions intenses i conflictes importants entre els usuaris i que sovint acaben amb crits, insults, mòbils volant pel gimnàs o trencats. Més control per part del personal del gimnàs ajudaria, però el personal tampoc disposa de les habilitats i les tècniques per gestionar i resoldre aquest tipus de situacions, fins i tot a vegades les fan escalar, perquè desconeixen al normativa.
Cal recordar que el gimnàs també és un espai social i comunitari, on la gent va, es troba, fa exercici, parla amigablement i estableix relacions amb altres. Gravar-se quan no es pot fer i amb la mirada posada en la comunitat digital, posa en tensió les relacions socials físiques, presencials, ja que no es respecte la finalitat principal de l’espai i els drets d’imatge de les persones.
Publicat al Diari de Girona
6 de juliol de 2025
Vagi per endavant que igual que sóc un home de ciència, també sóc un animal de gimnàs. De ben jovenet, llegint els clàssics vaig descobrir que és important entrenar el cervell i el cos.
Dit això, també sóc un usuari habitual de les xarxes socials digitals, en concret d’instagram. M’agrada veure i llegir el que explica la gent, el que fa, el què diu i amb imatges molt millor. Una imatge val més que mil paraules. Precisament en aquest article vull parlar d’una imatge. Una imatge que es repeteix darrerament i malauradament en els gimnasos del nostre país i de fora, i que al meu entendre és un símptoma del funcionament de la nostra societat i dels comportaments negatius habituals de la gent jove i no tan jove.
M’explico. Mirant Instagram, he trobat la foto d’un company i amic en el gimnàs. Un selfie: una foto d’un mateix a través del mirall. Estava assegut amb uns pesos a les mans, com fent un exercí de bíceps. Bé, fins aquí tot bé. Penso que el meu company s’ha vist en ganes de comunicar-nos que ha anat al gimnàs, potser no hi ha anava feia temps i ha tornat, o fa temps que volia apuntar-se i ho ha fet. Bravo. Tot el que ajudi a la salut, benvingut sigui.
On està el problema? Que a la foto surten crec recordar tres persones més al seu voltant. Aquestes persones volien sortir a la foto? Saben que el meu company l’ha fet i apareixen? Haurien de saber que s’ha fet la foto? Es pot fer una foto en un gimnàs sense permís de les persones que surten? Què diu la normativa? Contesto, perquè li he preguntat al company. La gent del voltant no saben que s’ha fet la foto, no se’ls comunicat que s’havia fet, no els ha demanat permís, diu que arran del meu comentari privat els hi demanarà, i la normativa dels gimnasos prohibeix les fotografies i les gravacions en vídeo en general.
On està el problema? La gent del voltant no saben que s’ha fet la foto, no se’ls comunicat que s’havia fet, no els ha demanat permís, i la normativa dels gimnasos prohibeix les fotografies i les gravacions en vídeo en general.
Això que acabo d’explicar malauradament no és una anècdota, al contrari, s’ha convertit en una categoria. I dir-vos també que com podeu imaginar aquestes situacions generen confrontacions intenses i conflictes importants entre els usuaris i que sovint acaben amb crits, insults, mòbils volant pel gimnàs o trencats. Més control per part del personal del gimnàs ajudaria, però el personal tampoc disposa de les habilitats i les tècniques per gestionar i resoldre aquest tipus de situacions, fins i tot a vegades les fan escalar, perquè desconeixen al normativa.
Cal recordar que el gimnàs també és un espai social i comunitari, on la gent va, es troba, fa exercici, parla amigablement i estableix relacions amb altres. Gravar-se quan no es pot fer i amb la mirada posada en la comunitat digital, posa en tensió les relacions socials físiques, presencials, ja que no es respecte la finalitat principal de l’espai i els drets d’imatge de les persones.
Hi ha por al no i a resoldre problemes, i en aquest sentit una dificultat i ganes de comunicar-se.
I mirin els diré una cosa, la meva experiència en la resolució de conflictes i en els gimnasos em demostra que la gent és amable, que si expliques que vols fer, una foto o una gravació puntual, i demanes permís, la gent te’l dona, però l’has demanar.
Perquè no es fa? Hi ha por al no i a resoldre problemes, i en aquest sentit una dificultat i ganes de comunicar-se. L’usuari que grava, perquè acostuma ser un home, pensa el mòbil, amb les seves aplicacions, m’ho ha “resolt”. Però abans ja has generat un conflicte innecessari. I t’has creat l’animadversió de la resta d’usuaris i, fins i tot, potser, l’aparició d’enemics en un espai pensat per a les persones i per la salut física i social, i que has convertit, volen o sense voler, en un lloc de guerra amb càmeres incloses.
Foto: Diario del Alto de Aragón de Laura Ayerbe.
12/02/2021 - Com podem ser millors persones?
Xavier Pastor
Especialista en gestió de conflictes Públics, Socials i Esportius. Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG). Professor del Programa de Gestió de Conflictes i Mediació dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Premi Civisme Serra i Moret 2014 de la Generalitat de Catalunya. Premi al millor projecte de mediació a Espanya 2019 de l'AMMI (Asociación Madrileña de Mediadores).
Article publicat al Diari de Girona el 31 de desembre de 2020.
"La capacitat de resoldre el conflicte satisfactòriament ens fa millor persona, perquè així és com ens veuen els altres i ens valoren."
La pandèmia ha posat al descobert com som. Ens ha posat a prova. Ens ha posat contra les cordes i ens ha fet viure situacions intenses amb nosaltres mateixos i amb el demés, especialment amb els veïns i veïnes i amb els nostres companys de la feina.
Durant la pandèmia, en concret en l'estat d'alarma, vaig decidir investigar una mica. Mentre preguntava als meus companys i companyes de professió que treballen en els serveis municipals de mediació ciutadana del país, vaig fer en paral·lel una breu enquesta de 24 hores a les xarxes socials digitals, per saber si havia més o menys conflictes i la percepció de la gent davant d'aquest fenomen.
En concret vaig formular tres preguntes, però per mi la més important va ser la darrera.
Vaig optar per les xarxes socials digitals següents: Facebook, Twitter i Instagram. Es van donar variacions en els percentatges de les respostes, però en totes es donava una marcada tendència.
Vaig preguntar, primer: «Creieu que ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Respostes: guanyava el sí, la situació ho propiciava. Després: «A la teva comunitat o escala ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Resposta: menys conflictes. I finalment si: «Està ben vist tenir conflictes i que se sàpiga?». Respostes: no està ben vist i els percentatges eren contundents. Així que trobem molt normal tenir conflictes, però no es donen a casa nostra i si apareixen qui els té i no els resolts és vist negativament pels altres. Així som els humans, molt comprensius, però jutjadors de mena.
I és que la resposta a aquesta darrera pregunta amaga una realitat interessant. Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci. Dit d'una altra manera, si el té i el resol és vist com una persona agradable i eficaç que pensa en ell i en la resta de mortals. Per contra, aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
I és que de conflictes, encara que no en vulguem, en tindrem. Precisament per aquest fet, hem de dotar-nos d'habilitats necessàries per prevenir-los i saber-los gestionar, no només per a nosaltres, sinó perquè la resta de persones ens valoraran pitjor o millor com a individus i com a ciutadans en funció d'aquestes habilitats i resultats. No en tinguin cap dubte. Pensin en les seves comunitats, sovint hi ha un veí que cau bé a tothom, perquè quasi mai té problemes, quan els té els resol i a més té temps per ajudar els altres a no tenir-los. El típic senyor o senyora que regala consells que funcionen. I funcionen. És com si aquest veí o veïna actués en el rol de mediador. I la mediació en aquesta cas ens fa millors persones.
Així que darrere d'aquesta afirmació hi ha un fet constatat, per als altres que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa als seus ulls millor persona, però també per als nostres ulls, ja que prenem decisions encertades en cada moment sense la càrrega psicològica de les emocions «negatives» de la confrontació i la lluita, i això és especialment així quan ho encarem pensant que ha de perdre una persona perquè guanyi l'altra. I no hi ha cosa que ens faci més ràbia i ens penalitzi a la vida que perdre una i una altra vegada. Potser que comencem a guanyar, oi?
Durant la pandèmia, en concret en l'estat d'alarma, vaig decidir investigar una mica. Mentre preguntava als meus companys i companyes de professió que treballen en els serveis municipals de mediació ciutadana del país, vaig fer en paral·lel una breu enquesta de 24 hores a les xarxes socials digitals, per saber si havia més o menys conflictes i la percepció de la gent davant d'aquest fenomen.
En concret vaig formular tres preguntes, però per mi la més important va ser la darrera.
Vaig optar per les xarxes socials digitals següents: Facebook, Twitter i Instagram. Es van donar variacions en els percentatges de les respostes, però en totes es donava una marcada tendència.
Vaig preguntar, primer: «Creieu que ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Respostes: guanyava el sí, la situació ho propiciava. Després: «A la teva comunitat o escala ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Resposta: menys conflictes. I finalment si: «Està ben vist tenir conflictes i que se sàpiga?». Respostes: no està ben vist i els percentatges eren contundents. Així que trobem molt normal tenir conflictes, però no es donen a casa nostra i si apareixen qui els té i no els resolts és vist negativament pels altres. Així som els humans, molt comprensius, però jutjadors de mena.
Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci.
I és que la resposta a aquesta darrera pregunta amaga una realitat interessant. Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci. Dit d'una altra manera, si el té i el resol és vist com una persona agradable i eficaç que pensa en ell i en la resta de mortals. Per contra, aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
Aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
I és que de conflictes, encara que no en vulguem, en tindrem. Precisament per aquest fet, hem de dotar-nos d'habilitats necessàries per prevenir-los i saber-los gestionar, no només per a nosaltres, sinó perquè la resta de persones ens valoraran pitjor o millor com a individus i com a ciutadans en funció d'aquestes habilitats i resultats. No en tinguin cap dubte. Pensin en les seves comunitats, sovint hi ha un veí que cau bé a tothom, perquè quasi mai té problemes, quan els té els resol i a més té temps per ajudar els altres a no tenir-los. El típic senyor o senyora que regala consells que funcionen. I funcionen. És com si aquest veí o veïna actués en el rol de mediador. I la mediació en aquesta cas ens fa millors persones.
Per als altres, que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa, als seus ulls, millor persona.
Així que darrere d'aquesta afirmació hi ha un fet constatat, per als altres que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa als seus ulls millor persona, però també per als nostres ulls, ja que prenem decisions encertades en cada moment sense la càrrega psicològica de les emocions «negatives» de la confrontació i la lluita, i això és especialment així quan ho encarem pensant que ha de perdre una persona perquè guanyi l'altra. I no hi ha cosa que ens faci més ràbia i ens penalitzi a la vida que perdre una i una altra vegada. Potser que comencem a guanyar, oi?
| Amb el suport | |
 |
| Col·labora: | ||
 |
 |
 |
  |
  |
  |
  |
  |
  |
  |
  |
  |