Xavier Pastor
Especialista en gestió de conflictes Públics, Socials i Esportius. Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG). Professor del Programa de Gestió de Conflictes i Mediació dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Premi Civisme Serra i Moret 2014 de la Generalitat de Catalunya. Premi al millor projecte de mediació a Espanya 2019 de l'AMMI (Asociación Madrileña de Mediadores).
Article publicat al Diari de Girona el 31 de desembre de 2020.
"La capacitat de resoldre el conflicte satisfactòriament ens fa millor persona, perquè així és com ens veuen els altres i ens valoren."
La pandèmia ha posat al descobert com som. Ens ha posat a prova. Ens ha posat contra les cordes i ens ha fet viure situacions intenses amb nosaltres mateixos i amb el demés, especialment amb els veïns i veïnes i amb els nostres companys de la feina.
Durant la pandèmia, en concret en l'estat d'alarma, vaig decidir investigar una mica. Mentre preguntava als meus companys i companyes de professió que treballen en els serveis municipals de mediació ciutadana del país, vaig fer en paral·lel una breu enquesta de 24 hores a les xarxes socials digitals, per saber si havia més o menys conflictes i la percepció de la gent davant d'aquest fenomen.
En concret vaig formular tres preguntes, però per mi la més important va ser la darrera.
Vaig optar per les xarxes socials digitals següents: Facebook, Twitter i Instagram. Es van donar variacions en els percentatges de les respostes, però en totes es donava una marcada tendència.
Vaig preguntar, primer: «Creieu que ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Respostes: guanyava el sí, la situació ho propiciava. Després: «A la teva comunitat o escala ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Resposta: menys conflictes. I finalment si: «Està ben vist tenir conflictes i que se sàpiga?». Respostes: no està ben vist i els percentatges eren contundents. Així que trobem molt normal tenir conflictes, però no es donen a casa nostra i si apareixen qui els té i no els resolts és vist negativament pels altres. Així som els humans, molt comprensius, però jutjadors de mena.
I és que la resposta a aquesta darrera pregunta amaga una realitat interessant. Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci. Dit d'una altra manera, si el té i el resol és vist com una persona agradable i eficaç que pensa en ell i en la resta de mortals. Per contra, aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
I és que de conflictes, encara que no en vulguem, en tindrem. Precisament per aquest fet, hem de dotar-nos d'habilitats necessàries per prevenir-los i saber-los gestionar, no només per a nosaltres, sinó perquè la resta de persones ens valoraran pitjor o millor com a individus i com a ciutadans en funció d'aquestes habilitats i resultats. No en tinguin cap dubte. Pensin en les seves comunitats, sovint hi ha un veí que cau bé a tothom, perquè quasi mai té problemes, quan els té els resol i a més té temps per ajudar els altres a no tenir-los. El típic senyor o senyora que regala consells que funcionen. I funcionen. És com si aquest veí o veïna actués en el rol de mediador. I la mediació en aquesta cas ens fa millors persones.
Així que darrere d'aquesta afirmació hi ha un fet constatat, per als altres que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa als seus ulls millor persona, però també per als nostres ulls, ja que prenem decisions encertades en cada moment sense la càrrega psicològica de les emocions «negatives» de la confrontació i la lluita, i això és especialment així quan ho encarem pensant que ha de perdre una persona perquè guanyi l'altra. I no hi ha cosa que ens faci més ràbia i ens penalitzi a la vida que perdre una i una altra vegada. Potser que comencem a guanyar, oi?
Durant la pandèmia, en concret en l'estat d'alarma, vaig decidir investigar una mica. Mentre preguntava als meus companys i companyes de professió que treballen en els serveis municipals de mediació ciutadana del país, vaig fer en paral·lel una breu enquesta de 24 hores a les xarxes socials digitals, per saber si havia més o menys conflictes i la percepció de la gent davant d'aquest fenomen.
En concret vaig formular tres preguntes, però per mi la més important va ser la darrera.
Vaig optar per les xarxes socials digitals següents: Facebook, Twitter i Instagram. Es van donar variacions en els percentatges de les respostes, però en totes es donava una marcada tendència.
Vaig preguntar, primer: «Creieu que ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Respostes: guanyava el sí, la situació ho propiciava. Després: «A la teva comunitat o escala ara hi ha més o menys conflictes entre els veïns». Resposta: menys conflictes. I finalment si: «Està ben vist tenir conflictes i que se sàpiga?». Respostes: no està ben vist i els percentatges eren contundents. Així que trobem molt normal tenir conflictes, però no es donen a casa nostra i si apareixen qui els té i no els resolts és vist negativament pels altres. Així som els humans, molt comprensius, però jutjadors de mena.
Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci.
I és que la resposta a aquesta darrera pregunta amaga una realitat interessant. Els humans valorem l'estabilitat, la tranquil·litat, les bones maneres, el saber fer, el no cridar gaire i tot plegat defensant per damunt de tot els nostres interessos. És a dir, si algú té un conflicte amb el veí és normal, però valorem molt que el vulgui resoldre i sàpiga fer-ho i si m'ho permeten ràpid i en silenci. Dit d'una altra manera, si el té i el resol és vist com una persona agradable i eficaç que pensa en ell i en la resta de mortals. Per contra, aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
Aquell que té contínuament conflictes, perquè no aconsegueix resoldre'ls, és vist com una persona conflictiva, egoista i maldestra, ja que té el conflicte (viu en tensió) i no es capaç de trobar una solució (no en sap o li prenen el pèl).
I és que de conflictes, encara que no en vulguem, en tindrem. Precisament per aquest fet, hem de dotar-nos d'habilitats necessàries per prevenir-los i saber-los gestionar, no només per a nosaltres, sinó perquè la resta de persones ens valoraran pitjor o millor com a individus i com a ciutadans en funció d'aquestes habilitats i resultats. No en tinguin cap dubte. Pensin en les seves comunitats, sovint hi ha un veí que cau bé a tothom, perquè quasi mai té problemes, quan els té els resol i a més té temps per ajudar els altres a no tenir-los. El típic senyor o senyora que regala consells que funcionen. I funcionen. És com si aquest veí o veïna actués en el rol de mediador. I la mediació en aquesta cas ens fa millors persones.
Per als altres, que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa, als seus ulls, millor persona.
Així que darrere d'aquesta afirmació hi ha un fet constatat, per als altres que siguem capaços d'abordar i resoldre els nostres conflictes ens fa als seus ulls millor persona, però també per als nostres ulls, ja que prenem decisions encertades en cada moment sense la càrrega psicològica de les emocions «negatives» de la confrontació i la lluita, i això és especialment així quan ho encarem pensant que ha de perdre una persona perquè guanyi l'altra. I no hi ha cosa que ens faci més ràbia i ens penalitzi a la vida que perdre una i una altra vegada. Potser que comencem a guanyar, oi?
