Xavier Pastor, conferenciant, professor i director del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, comenta els aspectes més destacats en l'aparició del conflicte i bàsics en la seva resolució.

Jordi Busquet et al. La violència en la mirada. L'anàlisi de la violència en la Televisió. Editorial: Universitat Ramon Llull. Barcelona. 2001.

 

Des del sentit comú —i sovint des del camp intel·lectual— es tendeix a convertir la televisió en un dels principals bocs expiatoris del nostre temps. Els estudis sobre la violència i la televisió s’encarreguen, generalment, a partir de la sospita que hi ha una relació causal, més o menys directa, entre la violència a la petita pantalla i la violència al carrer.

Tot i que la televisió té una transcendència social i cultural indiscutible, que pot ser impactant i commovedora, els experts no s’acaben de posar d’acord, però, en si hi ha (o no) una relació directa entre la violència televisiva i la violència real. Els autors analitzen aquesta relació amb la que es tendeix habitualment a sobredimensionar la importància de la televisió sobre els comportaments tant positivament (quan es considera la televisió com un instrument educatiu) com negativament (quan es culpa la televisió de males influències).

Doctor en Sociologia. Professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. Autor de diversos llibres, estudis i manuals sobre la comunicació, la cultura, la violència i els mitjans de comunicació, en concret sobre la televisió. Entre d'altres obres, "El sublim i el vulgar: els intel·lectuals i la cultura de masses" (1998); "Els escenaris de la cultura. Formes simbòliques i públics a l’era digital" (2005); "La cultura" (2006). "La recerca en comunicació. Què s’ha de saber? Quins passos s’han de seguir " (2006).


 

Article d'opinió publicat al Diari de Girona.

Xavier Pastor
Expert en gestió de conflictes i Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (FUdG).

«Si volem evitar la corrupció, a més de les fórmules clàssiques, proposo evitar que les persones estiguin massa temps en contacte amb un determinat poder, evitar les rutines i dotar contínuament qui té poder de la perspectiva de futur i de millores»

Crec que tinc prou perspectiva temporal i coneixements del comportament humà per arribar a la següent conclusió-hipòtesi de com i quan es produeix la corrupció: com més temps passen unes mateixes persones en un govern o al capdavant de les organitzacions, més possibilitats hi ha de cometre irregularitats de tota mena. És a dir, com més temps les persones estan en contacte amb el poder, més possibilitats es donen que aquestes persones en facin un mal ús i se n'aprofitin. Penso que si és així, tenim elements per pronosticar i evitar la corrupció.

Pensin en casos de corrupcions en un govern, per exemple, en el del Felipe González amb el finançament il·legal del PSOE amb l'afer Filesa, Malesa i Time-Export per fer front als pagaments de les campanyes electorals o a l'enriquiment personal de determinades persones com el Sr. Roldán, quan aquest partit portava tres mandats consecutius en el poder, o sigui, 12 anys. Pensin ara, per exemple, en el govern a Santa Coloma de Gramenet, del PSC des de la recuperació de la democràcia i en Bartomeu Muñoz les últimes legislatures com a alcalde, però des del 1983 com a regidor. Pensin també en Fèlix Millet, dues dècades al capdavant de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.
 

Jo no crec que estigui equivocat si dic que quan una persona arriba al govern d'una institució pública o d'una organització privada necessita un temps per aprendre com funciona i imprimir les millores i els canvis que proposa. Aquest aprenentatge és continu, però hi ha un moment que pensa que ja ho sap tot i que quasi ja ho ha fet tot. Ja sap com es fan les coses bé, malament i també les que no s'han de fer. És aquest moment el que s'ha d'evitar, quan aquesta o aquestes persones pensen en ells mateixos i no en altres, els ciutadans, en el cas d'un govern d'un país o d'una ciutat, o en els socis o els accionistes, en el cas d'una organització.

Als anys 70, Philip G. Zimbardo va realitzar als Estats Units un experiment de psicologia social. Va agafar uns estudiants de la Universitat de Stanford, els va posar en una presó fictícia i uns els va convertir en presoners i els altres en carcellers. Es tractava d'un joc. Va haver-hi un moment, després de les primeres tortures psicològiques i físiques dels segons sobre els primers, que Zimbardo va haver d'aturar l'experiment. Aquest investigador va analitzar quin era l'origen d'aquesta maldat en els estudiants que havien col·laborat. La seva conclusió va ser que el fet de viure en una situació de constant present, amb pressió, sense perspectives de futur i conscients d'ostentar el control indefinidament, feia que els carcellers, un cop assimilat el seu rol i les rutines associades, es comportessin fent un mal ús del seu poder i corrompent les regles en el seu favor.

Solució: si volem evitar la corrupció, a més de les fórmules clàssiques, proposo evitar que les persones estiguin massa temps en contacte amb un determinat poder, evitar les rutines i dotar contínuament qui té poder de la perspectiva de futur i de millores.

¿Sabemos de qué seríamos capaces en una situación extrema a la que nunca nos hubiéramos enfrentado? ¿Qué hace que una buena persona actúe con maldad?   El efecto Lucifer aporta una multitud de porqués de nuestra vulnerabilidad al atractivo que ejerce «el lado oscuro».

Basados en ejemplos históricos y en las investigaciones, Zimbardo nos detalla cómo interactúan las fuerzas situacionales y la dinámica de grupo para convertir a hombres y mujeres decentes en monstruos. Desde las malas prácticas corporativas y el genocidio organizado, hasta los alguna vez íntegros soldados estadounidenses que acabaron torturando a prisioneros iraquíes en Abu Ghraib, el autor nos ofrece las claves para entender mejor un gran número de conductas deleznables.




Philip Zimbardo, psicólogo y profesor emérito de psicología de la Universidad de Stanford. También ha enseñado en las universidades de Yale, Nueva York y Columbia. Ha sido presidente de la American Psychological Association y actuamente dirige el Stanford Center on Interdisciplinary Policy, Education, and Research on Terrorism. También fue el narrador de la galardonada serie de la PBS Discovering Psychology, que él mismo contribuyó a crear.

Es famoso por su controvertido experimento de la prisión de Stanford, realizado en los años 70 para estudiar la reacción de unas cuantas personas recluidas en un lugar hostil y sometidas a duras circunstancias.

En 2008, le fue otorgado el Premio de la Fundación de Vaclav Havel por su vida dedicada a la investigación sobre la condición humana. Sus más de 300 publicaciones y 50 libros transmiten su investigación en el campo de la psicología social.

 

Fer un postgrau, per exemple de Resolució de Conflictes, et pot donar entre un 8% i un 12% més de possibilitats d'obtenir una feina.

Segons dades d'ofertes de feines d'organitzacions a ADECCO, el fet de tenir en el currículum una titulació de postgrau t'ofereix més possibilitats d'accedir a una feina.

Concretament a Catalunya, la formació del postgrau et donava l'any 2010 un 8,45% més de possibilitats.

Per sectors, si aquesta formació té impacte en la consultoria o manté relació amb l'àmbit jurídic, com la resolució de conflictes, la negociació, la mediació o la facilitació, pot arribar a un valor afegit d'entre un 8,94% i fins a un 11,40%.

Més informació