Nombre de resultats 17
per a violència
21/09/2023 - Com assolir la Pau? 1a part
Com a director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, Fundació UdG, m’agradaria dir-vos que només contractant mediadors i mediadores que actuïn en conflictes de tota mena es pot aconseguir la Pau.
Aquesta afirmació en part és veritat, però només en part, hi ha altres accions que poden ajudar-nos a assolir l’objectiu abans amb possibilitats d’èxit. De què estic parlant?
XAVIER PASTOR
21/09/2023
Dia Internacional de la Pau
Avui 21 de setembre de 2023, celebrem el Dia Internacional de la Pau. Aquesta jornada està destinada a commemorar i enfortir els ideals de Pau.
Però, què és la Pau? Es diu que la Pau no és l’absència de conflicte, sinó de violència, de qualsevol tipus de violència.
Per regla general es pensa en la violència física i en conflictes armats, però hi ha moltes altres que serveixen com a factors que predisposen l’aparició de l’agressió.Johan Galtung, mediador internacional, ens parla, per exemple, que hi ha creences, valors i ideals que justifiquen la violència o la pau. També ens diu que hi ha normes, lleis i regles socials que també ens porten cap un o altre escenari i que sustenten comportaments violents o pacífics.
Christopher Moore, expert en resolució de conflictes, ens parla de la importància de saber detectar les causes dels conflictes, per exemple, la manca d’informació, les deficiències en la comunicació, l’aparició d’interessos percebuts com a incompatibles, les diferències de valors i l’aplicació de determinats rols, estructures o usos del poder.
El que ens diuen els autors és que aquests factors i causes són presents i es poden trobar a qualsevol tipus de conflicte: armats, polítics, socials, en les organitzacions, familiars, personals, etc. Per aquest motiu és important disposar de mediadors i mediadores que ens ajudin a recuperar la comunicació i arribar a acords, però encara més que totes i tots sapiguem aplicar aquests principis, mètodes i tècniques per a la gestió eficaç i satisfactòria dels nostres conflictes quotidians.
Tots els conflictes són iguals o quasi
Eduard Vinyamata, conflictòleg internacional, afirma que tots els conflictes s’assemblen, que tots els conflictes i les manifestacions de violència són més o menys iguals. Tots els conflictes es generen per algun o alguns dels factors i causes que hem esmentat. Precisament com són iguals o quasi, els mètodes de resolució de conflictes serveixen per a uns i per als altres.
Per aquest motiu, si aconseguim que el conjunt de la població d’un territori o països sàpiguen detectar, abordar i gestionar a temps i de forma satisfactòria un conflicte, hi ha més possibilitats d’assolir i mantenir la Pau.
D’entrada aconseguir això pot semblar difícil, però només cal pensar que totes i tots desenvolupem la nostra activitat laboral o de servei en algun tipus d’organització, en una administració, en una empresa o en una entitat sense afany de lucre. I en aquestes organitzacions públiques o privades hi ha plans de formació destinats als seus treballadors i membres per millorar la seva actuació. És dins d’aquest marc formatiu que es poden donar aquestes competències i habilitats per saber gestionar i resoldre conflictes sense l´ús de cap mena de violència i enfortir els idelas i la pràctica de la Pau.
Al cap i a la fi, aquests mètodes, com per exemple, la mediació, parteixen de la premissa que les persones són capaces de resoldre els seus conflictes, perquè elles o ells han fet o deixat de fer, han dit o deixat de dir alguna cosa o coses que ha permès la seva aparició i intensificació.
Per tant si tenim la capacitat de detectar i analitzar individual i conjuntament els factors i causes de la violència en un conflicte amb l’ajuda d’un expert també podem revertir la situació i trobar per nosaltres mateixos el que hem de fer i hem de dir per assolir la solució. Així el conflicte depèn de nosaltres, del que fem i el que diem en cada situació.
Per aquest motiu, sembla que si les persones saben utilitzar aquests mètodes tindrem més possibilitats de : 1) evitar l’aparició de conflictes innecessaris; 2) frenar l’escala del conflicte i l’aparició de la violència; i 3) assolir nivells més de Pau.
05/09/2023 - Conflictes i Gent Gran: solucions efectives, idònies i satisfactòries
La gent gran habitualment no és notícia i quan això passa, malauradament, és perquè s’han donat situacions de conflicte i de maltractament.
MERI RAURICH
05/09/2023
Dades
Segons dades de l’IDESCAT del 2022, el 5% de les persones de més de 60 anys a Catalunya (96.976) es trobaven institucionalitzades, ja sigui en residències assistides, centres d’acolliment diürn o habitatges tutelats. En el cas de les persones de més 80 anys, el percentatge d’institucionalització és del 10,15%.La majoria de persones majors de 65 anys a Catalunya resideix al domicili.
Les dades en relació a les situacions de conflicte i de maltractament mostren que el 75% es donen en l’àmbit familiar i un 25% es detecta en institucions.
Respecte a les persones cuidadores, un 45% d’aquestes professionals reconeix haver tingut alguna conducta maltractant, un 35% haver estat testimoni d’abusos físics i un 80% de maltractaments psicològics. A més, un 10% admet haver comès algun acte de violència física i un altre 40% haver maltractat verbalment algun pacient.
La Organització Mundial de la Salut estima que, entre un 4% i un 6% de les persones grans de tot el món, han patit alguna forma d’abús i maltractament.
Mètodes de Resolució de conflictes
Davant d’aquestes situacions, l’aplicació dels mètodes de resolució de conflictes, provats amb èxits en altres àmbits, són una via efectiva i idònia per a les institucions, el personal cuidador, famílies i persones grans, i que poden complementar a les actuals.
Precisament, durant la COVID19 hi ha exemples de l’aplicació d’aquests mètodes en residències de gent gran que es mantenen.
D’entrada, l’aplicació d’aquests mètodes requereix:
- D’una adaptació al medi on viu la persona: quins són els factors i causes que poden predisposar la situació de maltractament o conflicte; quina és la relació amb la família o persones referents (o no); quin és l’estat físic, cognitiu, emocional i social de la persona...i crear projectes o serveis dins estructures a l’atenció d’aquest col·lectiu que incloguin aquesta mirada.
- D’accions comunitàries per tal que les persones se sentin part de l’espai on viuen, que puguin relacionar-se amb altres amb qui comparteixin inquietuds, històries de vida, interessos, necessitats...; que s’ofereixin activitats considerades de salut comunitària a nivell cognitiu, físic, social.
- Formació a les famílies i les persones grans, les professionals de serveis residencials, les tècniques municipals i les entitats sobre la detecció de situacions de maltractament en el col·lectiu i dels mètodes de Gestió Alternativa de Conflictes (GAC).
El postgrau semipresencial de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, Fundació UdG, és una formació de referència i que treballa els casos de conflictes amb i de gent gran.
Beneficis per a totes les parts
L’aplicació d’aquests mètodes comportarà beneficis importants de forma immediata:
- Disposar d’eines útils per acompanyar i assessorar en l’abordatge de situacions de patiment, pèrdua, canvi de rols evitant conductes abusives;
- Reforçar a la persona com a protagonista de la seva vida afavorint així la qualitat de la mateixa i la convivència;
- Evitar la judicialització innecessària d’aquests conflictes, reduint el desgast emocional i econòmic que comporta i recuperant en molts casos els vincles i la relació familiar i la qualitat de la intervenció.
- Disposar d’eines útils per acompanyar i assessorar en l’abordatge de situacions de patiment, pèrdua, canvi de rols evitant conductes abusives;
- Reforçar a la persona com a protagonista de la seva vida afavorint així la qualitat de la mateixa i la convivència;
- Evitar la judicialització innecessària d’aquests conflictes, reduint el desgast emocional i econòmic que comporta i recuperant en molts casos els vincles i la relació familiar i la qualitat de la intervenció.
En quins casos?
Per exemple, l’aplicació d’aquests mètodes amb bons resultats es poden donar:
- Conflictes al domicili amb el familiar de referència independentment que sigui el cuidador principal;
- Reticència a la institucionalització o bé una adaptació complicada al servei; les persones grans actives que formulen demandes de noves activitats als espais dedicats a oferir-les (Casals, Centres Cívics...) i que posen de manifest el model caduc o el procés de transició.
- Conflictes en les Juntes d'associacions i entre membres de les associacions dels casals (per manca de relleu generacional per discrepàncies entre membres en relació al model d’atenció al soci, per organització d’activitats que no responen a totes les demandes...).
- I molts altres que es donen de forma habitual en el dia a dia.
- Conflictes al domicili amb el familiar de referència independentment que sigui el cuidador principal;
- Reticència a la institucionalització o bé una adaptació complicada al servei; les persones grans actives que formulen demandes de noves activitats als espais dedicats a oferir-les (Casals, Centres Cívics...) i que posen de manifest el model caduc o el procés de transició.
- Conflictes en les Juntes d'associacions i entre membres de les associacions dels casals (per manca de relleu generacional per discrepàncies entre membres en relació al model d’atenció al soci, per organització d’activitats que no responen a totes les demandes...).
- I molts altres que es donen de forma habitual en el dia a dia.
09/04/2018 - Videojuegos y violencia
"Los videosjuegos no fabrican asesinos"
A esta conclusión llegan los estudios que han tratado de comprobar si hay alguna relación entre los videojuegos agresivos y la violencia social.
A raíz de la matanza de 17 estudiantes en el instituto Marjory Stoneman de Parkland (Florida) el pasado 14 de febrero, Donald Trump relaciono los videojuegos violentos con este ataque. El presidente de Estados Unidos se reunió días después de esa tragedia con responsables de la industria de esos videojuegos para informarles de que había llegado a la conclusión de que los videojuegos violentos tenían mucha parte de culpa de esa matanza. Donald Trump justificó en ese encuentro su particular teoría en el hecho de que el autor de los 17 asesinatos, Nikolas Cruz, era un asiduo consumidor de ese producto.
En el artículo publicado en "La Vanguardia" que lleva por título "Los videojuegos violentos no fabrican asesinos", se da a conocer el conjunto de estudios realñizados desde la década de los setenta a hasta ahora que muestra que no se puede establer relación entre la violencia de los videojuegos y la agresividad de los individuos en sociedad.
A raíz de la matanza de 17 estudiantes en el instituto Marjory Stoneman de Parkland (Florida) el pasado 14 de febrero, Donald Trump relaciono los videojuegos violentos con este ataque. El presidente de Estados Unidos se reunió días después de esa tragedia con responsables de la industria de esos videojuegos para informarles de que había llegado a la conclusión de que los videojuegos violentos tenían mucha parte de culpa de esa matanza. Donald Trump justificó en ese encuentro su particular teoría en el hecho de que el autor de los 17 asesinatos, Nikolas Cruz, era un asiduo consumidor de ese producto.
En el artículo publicado en "La Vanguardia" que lleva por título "Los videojuegos violentos no fabrican asesinos", se da a conocer el conjunto de estudios realñizados desde la década de los setenta a hasta ahora que muestra que no se puede establer relación entre la violencia de los videojuegos y la agresividad de los individuos en sociedad.
10/04/2017 - Emociones y violencia en las gradas del deporte base
"Los padres y las madres de los jugadores y jugadoras quieren colaborar; los clubs son responsables de la grada; y los entrenadores saben lo que saben." Xavier Pastor, especialista en gestió de conflictes
El pasado 31 de marzo y 1 de abril se celebraron las XIII Jornadas de Educación Emocional. Esta vez estaban dedicadas a la emociones en la actividad física y deportiva.
Desde la Conflictología y la Resolución de conflictos tuvimos la oportunidad de participar en la mesa redonda con el título "Emociones y violencia en las gradas" del sábado 1 de abril por la tarde, a las 18 horas, mediante la representación de Xavier Pastor (en el centro de la foto), director del posgrado de Resolución de Conflictos Públicos y Mediación Comunitària de la Universitat de Girona y profesor del programa de conflictología de la UOC, junto con el Sr. Valentí Junyent (a la derecha de la imagen), vicepresident de l’Associació Catalana de Gestors Esportius Professionals y la Dra. Susanna Soler (a ala izquierda), profesora del Departament d’Educació Física de l’INEFC.
En la intervención de Xavier Pastor se comentaron las grandes posibilidades y necesidades actuales que hay para la gestión de éstos y otros tipos de conflictos deportivos, en concreto en los clubes y en los equipos, entre los entrenadores y los padres y madres de jugadores y jugadoras, y en dónde la acción educativa debe ir a la par que la competitiva.
Mediante su intervención pudimos conocer los proyectos de mediación deportiva que desde el 2013 viene aplicando a clubs de futbol, futbol sala, balonmano, waterpolo y baloncesto, y su evolución dentro de ellos. Estos proyectos se muestran muy útiles para gestionar las causas que provocan los conflictos y la violencia en el deporte base. Estos proyectos se impulsan desde el posgrado de Resolución de Conflictos de la UdG y el Master de Gestión y Solución de Conflictos (antes Master de conflictología) de la UOC, y sus estudiantes participan en ellos mediante su período de prácticas.
Desde la Conflictología y la Resolución de conflictos tuvimos la oportunidad de participar en la mesa redonda con el título "Emociones y violencia en las gradas" del sábado 1 de abril por la tarde, a las 18 horas, mediante la representación de Xavier Pastor (en el centro de la foto), director del posgrado de Resolución de Conflictos Públicos y Mediación Comunitària de la Universitat de Girona y profesor del programa de conflictología de la UOC, junto con el Sr. Valentí Junyent (a la derecha de la imagen), vicepresident de l’Associació Catalana de Gestors Esportius Professionals y la Dra. Susanna Soler (a ala izquierda), profesora del Departament d’Educació Física de l’INEFC.
En la intervención de Xavier Pastor se comentaron las grandes posibilidades y necesidades actuales que hay para la gestión de éstos y otros tipos de conflictos deportivos, en concreto en los clubes y en los equipos, entre los entrenadores y los padres y madres de jugadores y jugadoras, y en dónde la acción educativa debe ir a la par que la competitiva.Mediante su intervención pudimos conocer los proyectos de mediación deportiva que desde el 2013 viene aplicando a clubs de futbol, futbol sala, balonmano, waterpolo y baloncesto, y su evolución dentro de ellos. Estos proyectos se muestran muy útiles para gestionar las causas que provocan los conflictos y la violencia en el deporte base. Estos proyectos se impulsan desde el posgrado de Resolución de Conflictos de la UdG y el Master de Gestión y Solución de Conflictos (antes Master de conflictología) de la UOC, y sus estudiantes participan en ellos mediante su período de prácticas.
Pueden acceder a su intervención, clickando sobre leer más
14/11/2016 - Article d'opinió: "Sense violència, no hi ha simulació"
Xavier Pastor
Expert en gestió de conflictes i professor de la UOC i de la UdG
Article publicat al Diari de Girona el 30 d'octubre de 2016 i a la secció d'Esport del Diari Ara el 26 d'octubre de 2016
"Si ens ocupem de la violència i som capaços d'eliminar-la dels camps de futbol o de qualsevol espai de la nostra societat, ja no ens haurem d'ocupar dels jugadors o de les persones que suposadament simulen agressions, perquè la violència no s'haurà produït".
He seguit atentament per les xarxes socials digitals i als mitjans de comunicació els comentaris sobre l'agressió patida pels jugadors del Futbol Club Barcelona a l'estadi del València en els darrers minuts del partit de lliga de la jornada passada, i la recent decisió del comitè de competició. Tot plegat, preocupant.
De les xarxes socials digitals, cap sorpresa, ja que quan hi ha un conflicte, en aquesta esfera la gent es polaritza, és a dir, els que són del Barça defensen els seus jugadors i critiquen el que va passar al camp del València; i els valencianistes es riuen de la reacció dels jugadors del FC Barcelona i critiquen l'actuació de l'àrbitre. Al finals uns i altres quan es troben s'insulten.
Als mitjans, jo en destacaria dues reaccions pel mateix motiu. La primera la d'un periodista, actor i còmic, Sergi Mas. La segona, la del màxim responsable de la Liga Profesional de Futbol, Javier Tebas.
El primer em va sorprendre negativament quan en la seva secció del programa El club de la mitjanit d'en Francesc Garriga va fer mofa de la reacció dels jugadors agredits per l'ampolla d'aigua. Lamentable. Venia a fer entendre a partir de la gesticulació -es va tirar a terra de l'estudi emulant els jugadors del Barça- que aquests van exagerar les seves reaccions. Cal recordar que als estadis de futbol es retiren els taps de les ampolles d'aigua, ja que fermades i amb líquid, si són llançades, provoquen un fort impacte.
Però encara són pitjors les declaracions del màxim mandatari de la Liga de Futbol Profesional, que ha afirmat que els jugadors del FC Barcelona que van ser agredits haurien de ser sancionats per simulació del dolor i efectes de l'agressió.
Finalment, la decisió del comitè de competició que ha establert que disparar una ampolla d'aigua a un jugador de futbol, sigui Messi, Neymar o Suarez, costa -multa-
1.500 €?. Per cert avui és un jugador, demà pot ser un àrbitre.
Davant d'aquests fets, paraules i decisions, és urgent que el futbol d'una vegada per totes busqui solucions al problema de la violència física i verbal a les grades. Aquesta violència ja ha traspassat als partits de nens i nenes dels cap de setmana, entre entrenadors, i entre pares i mares dels equips, esdevenint un fet normalitzat que tothom condemna, però que no se li busca i troba solució.
En aquest sentit, cal recordar que les mesures sancionadores no estan donant els resultats esperats i que calen altres mesures. Hem d'ocupar-nos dels comportaments violents, però sobretot de les idees i pensaments que els justifiquen i els promouen en les ments de la gent. Fer fora dels camps de futbol els aficionats violents, no assegura que desapareixerà la violència, ja que altres ocuparan el lloc del que ha estat sancionat.
El que cal és treballar de forma global amb i dins dels clubs i amb aquests aficionats -que els clubs coneixen i tenen l'obligació de saber qui són- que tenen reaccions violentes i agressives, com s'ha fet en aquest i en altres esports. Com? Per exemple, articulant una grada d'animació positiva, sense insults, sense agressions, sense violència, animant l'equip. Fent un seguiment continu. O amb els aficionats agressius, proposant-los que si volen entrar en el camp de futbol, han de seguir una formació obligatòria de gestió emocional o gestió de conflictes. Els serà molt útil dins i fora del camp de futbol. Els clubs són entitats privades i poden exigir aquestes condicions en l'accés de les seves instal·lacions. Treballant amb l'aplicació d'un valors i d'unes pautes de comportament per part de totes els professionals que formen el club, més enllà del lluïment de cinc segons de pancartes de campanyes federatives abans d'un partit. Aplicant els codis de conductes que es troben en els calaixos de les oficines.
Al cap i a la fi, si ens ocupem de la violència i som capaços d'eliminar-la dels camps de futbol o de qualsevol espai de la nostra societat, ja no ens haurem d'ocupar dels jugadors o de les persones que suposadament simulen agressions, perquè la violència no s'haurà produït. Si gestionem el primer, el segon no existirà, si és que alguna vegada ha existit.
Expert en gestió de conflictes i professor de la UOC i de la UdG
Article publicat al Diari de Girona el 30 d'octubre de 2016 i a la secció d'Esport del Diari Ara el 26 d'octubre de 2016
"Si ens ocupem de la violència i som capaços d'eliminar-la dels camps de futbol o de qualsevol espai de la nostra societat, ja no ens haurem d'ocupar dels jugadors o de les persones que suposadament simulen agressions, perquè la violència no s'haurà produït".
He seguit atentament per les xarxes socials digitals i als mitjans de comunicació els comentaris sobre l'agressió patida pels jugadors del Futbol Club Barcelona a l'estadi del València en els darrers minuts del partit de lliga de la jornada passada, i la recent decisió del comitè de competició. Tot plegat, preocupant.De les xarxes socials digitals, cap sorpresa, ja que quan hi ha un conflicte, en aquesta esfera la gent es polaritza, és a dir, els que són del Barça defensen els seus jugadors i critiquen el que va passar al camp del València; i els valencianistes es riuen de la reacció dels jugadors del FC Barcelona i critiquen l'actuació de l'àrbitre. Al finals uns i altres quan es troben s'insulten.
Als mitjans, jo en destacaria dues reaccions pel mateix motiu. La primera la d'un periodista, actor i còmic, Sergi Mas. La segona, la del màxim responsable de la Liga Profesional de Futbol, Javier Tebas.
El primer em va sorprendre negativament quan en la seva secció del programa El club de la mitjanit d'en Francesc Garriga va fer mofa de la reacció dels jugadors agredits per l'ampolla d'aigua. Lamentable. Venia a fer entendre a partir de la gesticulació -es va tirar a terra de l'estudi emulant els jugadors del Barça- que aquests van exagerar les seves reaccions. Cal recordar que als estadis de futbol es retiren els taps de les ampolles d'aigua, ja que fermades i amb líquid, si són llançades, provoquen un fort impacte.Però encara són pitjors les declaracions del màxim mandatari de la Liga de Futbol Profesional, que ha afirmat que els jugadors del FC Barcelona que van ser agredits haurien de ser sancionats per simulació del dolor i efectes de l'agressió.
Finalment, la decisió del comitè de competició que ha establert que disparar una ampolla d'aigua a un jugador de futbol, sigui Messi, Neymar o Suarez, costa -multa-
1.500 €?. Per cert avui és un jugador, demà pot ser un àrbitre.Davant d'aquests fets, paraules i decisions, és urgent que el futbol d'una vegada per totes busqui solucions al problema de la violència física i verbal a les grades. Aquesta violència ja ha traspassat als partits de nens i nenes dels cap de setmana, entre entrenadors, i entre pares i mares dels equips, esdevenint un fet normalitzat que tothom condemna, però que no se li busca i troba solució.
En aquest sentit, cal recordar que les mesures sancionadores no estan donant els resultats esperats i que calen altres mesures. Hem d'ocupar-nos dels comportaments violents, però sobretot de les idees i pensaments que els justifiquen i els promouen en les ments de la gent. Fer fora dels camps de futbol els aficionats violents, no assegura que desapareixerà la violència, ja que altres ocuparan el lloc del que ha estat sancionat.
El que cal és treballar de forma global amb i dins dels clubs i amb aquests aficionats -que els clubs coneixen i tenen l'obligació de saber qui són- que tenen reaccions violentes i agressives, com s'ha fet en aquest i en altres esports. Com? Per exemple, articulant una grada d'animació positiva, sense insults, sense agressions, sense violència, animant l'equip. Fent un seguiment continu. O amb els aficionats agressius, proposant-los que si volen entrar en el camp de futbol, han de seguir una formació obligatòria de gestió emocional o gestió de conflictes. Els serà molt útil dins i fora del camp de futbol. Els clubs són entitats privades i poden exigir aquestes condicions en l'accés de les seves instal·lacions. Treballant amb l'aplicació d'un valors i d'unes pautes de comportament per part de totes els professionals que formen el club, més enllà del lluïment de cinc segons de pancartes de campanyes federatives abans d'un partit. Aplicant els codis de conductes que es troben en els calaixos de les oficines.Al cap i a la fi, si ens ocupem de la violència i som capaços d'eliminar-la dels camps de futbol o de qualsevol espai de la nostra societat, ja no ens haurem d'ocupar dels jugadors o de les persones que suposadament simulen agressions, perquè la violència no s'haurà produït. Si gestionem el primer, el segon no existirà, si és que alguna vegada ha existit.
30/04/2015 - Sense violència a les grades; modernitzar l'esport
El món del futbol s’ha modernitzat durant els darrers anys en molts aspectes: les instal·lacions, la pràctica, les titulacions, una gestió més professionalitzada dels clubs, etc.
Tanmateix hi ha situacions i qüestions que continuen com fa 30 anys enrere, com per exemple, l’animació dels espectadors que massa sovint lamentem quan es transforma en violència verbal i física en els camps de futbol i les instal·lacions esportives. Aquesta realitat és molt preocupant, però encara ho és més si és dona en l’esport base, és a dir quan qui juga els partits de futbol són nens i nenes i l’afició són els pares i les mares i familiars d’aquests infants.
I això és el que ha passat aquest darrers dies. S’han tornat a repetir capítols de violència en camps de futbol en partits d’infants i joves en el que s'han vist implicats entrenadors, àrbitres i pares i mares dels clubs que competien. En concret, es pot veure al youtube un vídeo de l'agressió d'una de les aficions a un entrenador d'un equip de cadets en un partit que es jugava a Cornellà. També s'ha publicat un vídeo amb l'agressió a un àrbitre a Esplugues. Però lluny d'esdevenir capítols aïllats, només cal mirar per internet per adonar-se que aquesta violència, verbal i en ocasions física, es dóna en els camps i instal·lacions esportives cada dissabte i diumenge. Jo mateix he estat espectador d'aquests capítols, d'una banda, entre entrenadors i pares, i de l'altra, entre pares i àrbitres, però també entre pares i mares.
Cal que des dels clubs i de les institucions es posin en marxa projectes que tinguin com a objectiu prevenir aquest tipus de violència i sobretot ajudar als agents implicats: entrenadors, àbitres i públic, sobretot pares i mares, a gestionar de forma positiva la competitivitat.
- No n'hi ha prou en fer fora els pares i mares dels camps, ja que perdem l’oportunitat de treballar i ajudar a aquestes persones a entendre quela competitivitat no ha de ser confrontació i que els conflictes es poden resoldre parlant.
- No n'hi ha prou que els clubs diguin que aquest és un tema de seguretat, policial, quan aquests pares i mares han pogut escridassar i intimidar àrbitres i entrenadors en altres partits i el club no ha fet res. La presència de la policia no és la solució.
- No n'hi ha prou en donar la culpa als pares i mares, ja que hi ha entrenadors que encara no han entès que el futbol base és esport formatiu.
- No n'hi ha prou en dir que els entrenadors només entrenen, quan són una referència pels nens i nenes dels seus equips de com comportar-se en els camps de futbol, quan estan jugant i minuts abans i després del partit. Fins i tot els entrenadors són una referència pels pares i mares dels nenes i nenes dels seus equips i per tant pares i mares es comportaran com ho faci l’entrenador en moltíssimes ocasions.
- No n'hi ha prou en fer codis de conducta que es pengen a les parets dels camps o que queden en un calaix de del club. Cal que totes les persones implicades els apliquin.
Cal començar a canviar les coses amb projectes pràctics i aplicats i amb figures i processos que ajudin a tots els agents esmentats a gestionar de forma positiva i pacífica la competitivitat i a prevenir i resoldre els conflictes d’una forma eficaç i satisfactòria.
Des dels programes de formació en Resolució de Conflictes de la UdG i des de la UOC estem gestionant projectes amb aquest objectius, de mediació esportiva, en clubs de futbol, d’handbol i de waterpolo que tenen com a finalitat prevenir la violència a través de la millora de la comunicació i la relació dels entrenadors i entrenadores amb els pares i mares dels nens jugadors de l’esport de base.
A l’igual que en el seu moment es va crear la figura del psicòleg esportiu, ara és el moment de pensar en la creació del mediador esportiu o conflictòleg esportiu que pugui ajudar als clubs a detectar la font i les causes dels conflictes, prevenir l'aparició de la violència i dissenyar i aplicar plans i projectes que tinguin com a objectiu erradicar les agressions i gestionar la competitivitat i l'adversarialitat de forma positiva i pacífica per a totes les parts allà on es vagi o on es jugui.
Tanmateix hi ha situacions i qüestions que continuen com fa 30 anys enrere, com per exemple, l’animació dels espectadors que massa sovint lamentem quan es transforma en violència verbal i física en els camps de futbol i les instal·lacions esportives. Aquesta realitat és molt preocupant, però encara ho és més si és dona en l’esport base, és a dir quan qui juga els partits de futbol són nens i nenes i l’afició són els pares i les mares i familiars d’aquests infants.
I això és el que ha passat aquest darrers dies. S’han tornat a repetir capítols de violència en camps de futbol en partits d’infants i joves en el que s'han vist implicats entrenadors, àrbitres i pares i mares dels clubs que competien. En concret, es pot veure al youtube un vídeo de l'agressió d'una de les aficions a un entrenador d'un equip de cadets en un partit que es jugava a Cornellà. També s'ha publicat un vídeo amb l'agressió a un àrbitre a Esplugues. Però lluny d'esdevenir capítols aïllats, només cal mirar per internet per adonar-se que aquesta violència, verbal i en ocasions física, es dóna en els camps i instal·lacions esportives cada dissabte i diumenge. Jo mateix he estat espectador d'aquests capítols, d'una banda, entre entrenadors i pares, i de l'altra, entre pares i àrbitres, però també entre pares i mares.Cal que des dels clubs i de les institucions es posin en marxa projectes que tinguin com a objectiu prevenir aquest tipus de violència i sobretot ajudar als agents implicats: entrenadors, àbitres i públic, sobretot pares i mares, a gestionar de forma positiva la competitivitat.
- No n'hi ha prou en fer fora els pares i mares dels camps, ja que perdem l’oportunitat de treballar i ajudar a aquestes persones a entendre quela competitivitat no ha de ser confrontació i que els conflictes es poden resoldre parlant.
- No n'hi ha prou que els clubs diguin que aquest és un tema de seguretat, policial, quan aquests pares i mares han pogut escridassar i intimidar àrbitres i entrenadors en altres partits i el club no ha fet res. La presència de la policia no és la solució.
- No n'hi ha prou en donar la culpa als pares i mares, ja que hi ha entrenadors que encara no han entès que el futbol base és esport formatiu.
- No n'hi ha prou en dir que els entrenadors només entrenen, quan són una referència pels nens i nenes dels seus equips de com comportar-se en els camps de futbol, quan estan jugant i minuts abans i després del partit. Fins i tot els entrenadors són una referència pels pares i mares dels nenes i nenes dels seus equips i per tant pares i mares es comportaran com ho faci l’entrenador en moltíssimes ocasions.- No n'hi ha prou en fer codis de conducta que es pengen a les parets dels camps o que queden en un calaix de del club. Cal que totes les persones implicades els apliquin.
Cal començar a canviar les coses amb projectes pràctics i aplicats i amb figures i processos que ajudin a tots els agents esmentats a gestionar de forma positiva i pacífica la competitivitat i a prevenir i resoldre els conflictes d’una forma eficaç i satisfactòria.
Des dels programes de formació en Resolució de Conflictes de la UdG i des de la UOC estem gestionant projectes amb aquest objectius, de mediació esportiva, en clubs de futbol, d’handbol i de waterpolo que tenen com a finalitat prevenir la violència a través de la millora de la comunicació i la relació dels entrenadors i entrenadores amb els pares i mares dels nens jugadors de l’esport de base.
A l’igual que en el seu moment es va crear la figura del psicòleg esportiu, ara és el moment de pensar en la creació del mediador esportiu o conflictòleg esportiu que pugui ajudar als clubs a detectar la font i les causes dels conflictes, prevenir l'aparició de la violència i dissenyar i aplicar plans i projectes que tinguin com a objectiu erradicar les agressions i gestionar la competitivitat i l'adversarialitat de forma positiva i pacífica per a totes les parts allà on es vagi o on es jugui.
02/09/2014 - Cinema: La fuente de las mujeres (2011)
A continuació, us presentem una nova secció. En aquest cas us proposem pel·lícules de cinema o series de televisió i d'internet que us poden ajudar a abordar i tractar una situació conflictiva. Evidentment, en funció del conflicte, del context, de les persones implicades o de la seva situació, podem trobar una o altre pel·lícula com a recurs.
La fuente de las mujeres (2011). Radu Mihaileanu
En un petit poble de l’orient mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar aigua, sota un sol abrasador, a la font que neix a dalt de la muntanya. Leila, casada amb un dels homes del poble, proposa a les dones fer vaga d’amor, ja que només es tracta d’un costum.
Aquesta pel·lícula com n’és d’important la gestió alternativa de conflictes, ja que des de la no-violència tenim a l’abast eines per fer visibles i entenedors pels altres els nostres interessos i necessitats sense haver de confrontar-se. El film ens aporta una mirada al conflicte a través de les posicions i interessos de les dones i els homes i sobre la tradició, afrontant-les d'una manera pacífica.
La fuente de las mujeres (2011). Radu MihaileanuEn un petit poble de l’orient mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar aigua, sota un sol abrasador, a la font que neix a dalt de la muntanya. Leila, casada amb un dels homes del poble, proposa a les dones fer vaga d’amor, ja que només es tracta d’un costum.
Aquesta pel·lícula com n’és d’important la gestió alternativa de conflictes, ja que des de la no-violència tenim a l’abast eines per fer visibles i entenedors pels altres els nostres interessos i necessitats sense haver de confrontar-se. El film ens aporta una mirada al conflicte a través de les posicions i interessos de les dones i els homes i sobre la tradició, afrontant-les d'una manera pacífica.
19/08/2014 - Cinema: Cobardes (2008)
A continuació, us presentem una nova secció. En aquest cas us proposem películes de cinema o series de televisió i d'internet que us poden ajudar a abordar i tractar una situació conflictiva. Evidentment, en funció del conflicte, del context, de les persones implicades o de la seva situació, podem trobar una o altre película com a recurs.
Cobardes (2008). José Corbacho i Juan CruzPelícula española que tracta l'assetjament escolar. S'explica la historia de dos nois de secundaria, un la víctima i l'altre el botxí. Guille, el segon, és en apariencia un noi com molts: bones notes, bon esportista, relacions socials correctes i amb una família que el recolza. Un dia descobreix que actuar com un fatxenda a classe el fa guanya un cert respecte dels companys. Així que escull una víctima, en Gabriel, a qui assetjarà amb l'ajuda dels amics.
Aquest drama permet veue i copsar els motius de l'assetjament escolar i el comportament dels assetjadors i dels assetjats, aixi com dels professors, de l'escola i de les families.
Aquest drama permet veue i copsar els motius de l'assetjament escolar i el comportament dels assetjadors i dels assetjats, aixi com dels professors, de l'escola i de les families.
07/06/2014 - Negociació del conflicte de Can Vies
Entrevista a Xavier Pastor, coordinador del Master de Conflictologia de la UOC i director del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG al Telenotícies Vespre de TV3 sobre la situació del conflicte per l'edifici de Can Vies al barri de Sants de Barcelona, en concret després dels aldarulls, per recoduir la tensió i que les parts continuin negociant.
Intervenció del minut 5.52 al 7.06
Intervenció del minut 5.52 al 7.06
29/08/2012 - Londres, Salt, París i Los Ángeles
"Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai?"
XAVIER PASTOR I EDUARD CARRERAArticle Publicat al Diari de Girona el 18 d'agost de 2012
Fa més o menys un any, a Londres, la mort d'un jove a trets per la policia va provocar uns greus disturbis, inicialment a Tottenham i després en altres punts de la ciutat. No era el primer cop, però feia molt de temps que no tenien aquesta intensitat. Els darrers, el 1995, a Brixton, es van donar també per la mort d'un jove custodiat per la policia després d'un robatori.
Aquest no és un fenomen aïllat, ni tampoc característic de Londres o del Regne Unit, ja que s'ha donat en altres ciutats de diferents països en diferents moments, però que s'ha intensificat en els darrers anys.
A Salt, el gener de 2011, un jove cau d'un quart pis i mor a l'hospital després del robatori d'un ciclomotor i com a resultat de la persecució de la policia. Al carrer creix la indignació popular que es materialitza amb l'incendi de cotxes, contenidors, mobiliari urbà i en un conflicte de convivència entre habitants de diferents nacionalitats.
L'octubre de 2005 a Clichy-sous-bois, una banlieue-municipi de la perifèria- de París, un jove perseguit per la policia moria electrocutat i encenia l'espurna de la violència als carrers de la capital i a d'altres ciutats de França amb un balanç final de més de nou mil cotxes cremats i de desenes d'equipaments públics i d'establiments privats saquejats.
A la primavera de 1992 a Los Ángeles, als Estats Units, un jurat compost per blancs van absoldre els quatre agents de policia que varen agredir brutalment un jove negre mentre eren gravats per una càmera. La sentència va fer esclatar la indignació popular provocant nits d'enfrontaments i desperfectes a la ciutat.
Però què tenen en comú tots aquests conflictes? Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai? Quins van ser els factors que van predisposar a l'aparició de la violència i la destrucció? Es poden repetir?
Acabar de llegir...
Aquest no és un fenomen aïllat, ni tampoc característic de Londres o del Regne Unit, ja que s'ha donat en altres ciutats de diferents països en diferents moments, però que s'ha intensificat en els darrers anys.A Salt, el gener de 2011, un jove cau d'un quart pis i mor a l'hospital després del robatori d'un ciclomotor i com a resultat de la persecució de la policia. Al carrer creix la indignació popular que es materialitza amb l'incendi de cotxes, contenidors, mobiliari urbà i en un conflicte de convivència entre habitants de diferents nacionalitats.
L'octubre de 2005 a Clichy-sous-bois, una banlieue-municipi de la perifèria- de París, un jove perseguit per la policia moria electrocutat i encenia l'espurna de la violència als carrers de la capital i a d'altres ciutats de França amb un balanç final de més de nou mil cotxes cremats i de desenes d'equipaments públics i d'establiments privats saquejats.
A la primavera de 1992 a Los Ángeles, als Estats Units, un jurat compost per blancs van absoldre els quatre agents de policia que varen agredir brutalment un jove negre mentre eren gravats per una càmera. La sentència va fer esclatar la indignació popular provocant nits d'enfrontaments i desperfectes a la ciutat.
Però què tenen en comú tots aquests conflictes? Quina relació hi ha entre els fenòmens que es van donar en aquestes quatre ciutats separades en el temps i l'espai? Quins van ser els factors que van predisposar a l'aparició de la violència i la destrucció? Es poden repetir?
Acabar de llegir...
08/05/2012 - Crisi de la mediació
Eduard VinyamataDirector del Campus per la Pau de la UOC i conflictòleg
Les lleis de mediació han estat més un problema que no pas una solució. Han condicionat negativament la formació i la professionalització dels mediadors, han generat un entramat legislatiu sovint incompatible, han condicionat la pràctica de la mediació a les intervencions dels advocats en exercici com a tals: justament el que es va voler evitar quan la mediació es creà, de manera que ha tornat a portar els conflictes personals al terreny judicial.
La situació econòmica actual també ha generat una reducció dràstica dels mediadors esdevinguts funcionaris i va impedir, en anys anteriors, que persones amb capacitats innates o adquirides mitjançant la formació esdevinguessin bons professionals.
Les lleis també han obstaculitzat l'evolució, l'adequació formativa i la capacitat innata dels mediadors amb relació al coneixement científic dels conflictes i dels mètodes d'intervenció.
La mediació, tal com és avui, ha perdut l'atractiu del començament (o amb relació als països on es respectaren els plantejaments inicials), envia molts mediadors a l'atur i la seva formació es transforma en un negoci allunyat de les mínimes garanties que poden oferir les universitats amb programes de postgrau de Mediació.
La mediació torna a ser un procés, no extrajudicial, com es va configurar inicialment, sinó un procés prejudicial, amb tots els perjudicis que això comporta.
Molts mediadors incorporen altres tècniques, com l'assessorament (counseling) o l'entrenament (coaching) i, en tot cas, només la conflictologia aporta nous horitzons de solució racional, científica i no violenta de tota mena de conflictes.
23/10/2011 - "No mirar enrera"
Article d'opinió publicat a la secció d'Espanya/Internacional del Diari de Girona el 23 d'octubre de 2011
Xavier Pastor
Xavier Pastor
Expert en gestió de conflictes i Director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (FUdG)
"Ara cap persona més morirà a causa del terrorisme d'ETA. Ara és el moment d'actuar democràticament des de l'excepcionalitat d'aquesta nova etapa, d'aplicar l'experiència d'altres processos similars, de no mirar enrere, de recuperar la paraula, de dialogar i de perdonar. Ara no només s'ha de voler la pau, s'ha de ser la pau"
"Ara cap persona més morirà a causa del terrorisme d'ETA. Ara és el moment d'actuar democràticament des de l'excepcionalitat d'aquesta nova etapa, d'aplicar l'experiència d'altres processos similars, de no mirar enrere, de recuperar la paraula, de dialogar i de perdonar. Ara no només s'ha de voler la pau, s'ha de ser la pau"
Les solucions, igual que els conflictes, no es donen de la nit al dia.
El comunicat d'abandonament definitiu de les armes per part d'ETA és el resultat històric d'un llarg procés. De negociacions, de treves, de morts simbòliques, d'assassinats cruents, d'interessos partidistes i electorals, de molt bones voluntats i, finalment, d'estratègies encertades fins a trobar el camí de la pau.
Els fets i les passes que s'han donat el darrer any han estat decisives. Al gener d'enguany vaig escriure en aquest diari l'article Una bona i nova oportunitat, comentant el darrer comunicat de treva d'ETA i afirmant que assistíem a un canvi, per petit que semblés: ETA aplicava allò que l'esquerra "abertzale" demanava, mentre que, abans, es donava en el sentit contrari. En aquell moment, s'estava produint la intervenció dels mediadors internacionals amb experiència en altres processos de conflicte nacionals.
L'entrada en escena d'aquests mediadors va facilitar la sortida d'aquest conflicte de les quatre parets del País Basc i de la visió partidista dels governs de l'Estat. La celebració de la Conferència de Pau d'aquesta setmana a Sant Sebastià, amb la presència de rellevants polítics i mandataris internacionals, ha estat premonitòria i un factor decisiu més per aconseguir el comunicat del cessament definitiu de la violència per part d'ETA.
Quines han estat les claus d'aquest procés?
Ningú sap exactament quin ha estat l'ordre lògic, però un conjunt de factors sumats, sovint articulats i, finalment, ben orientats cap a la resolució del conflicte han donat lloc a aquest comunicat històric.
La política ha estat decisiva en aquest procés. D'entrada, la política del dia a dia de les organitzacions de la societat civil i de sectors de l'església del País Basc en favor del diàleg que han apostat, malgrat les pors i les incerteses, per obrir vies de negociació i aconseguir apropaments cap a ETA.
Les decisions i l'acció del Govern i d'institucions polítiques dels País Basc. Per què com és que les coses s'han mogut de veritat quan el PNB i els partits de l'esquerra abertzale han perdut poder institucional?
Amb la política d'Estat, combatent ETA amb el terrorisme dels GAL, perseguint els terroristes i els seus suposats suports socials policialment i il·legalitzant els partits polítics amb vinculacions ideològiques o econòmiques.
Per últim, amb l'entrada en escena de professionals de la resolució de conflictes, així com declaracions de suport cap a un procés de negociació i de pau a Euskadi per part de polítics i representants d'institucions internacionals.
I ara què? Ara cap persona més morirà a causa del terrorisme d'ETA. Ara és el moment d'actuar democràticament des de l'excepcionalitat d'aquesta nova etapa, d'aplicar l'experiència d'altres processos similars, de no mirar enrere, de recuperar la paraula, de dialogar i de perdonar. Ara no només s'ha de voler la pau, s'ha de ser la pau.
El comunicat d'abandonament definitiu de les armes per part d'ETA és el resultat històric d'un llarg procés. De negociacions, de treves, de morts simbòliques, d'assassinats cruents, d'interessos partidistes i electorals, de molt bones voluntats i, finalment, d'estratègies encertades fins a trobar el camí de la pau.
Els fets i les passes que s'han donat el darrer any han estat decisives. Al gener d'enguany vaig escriure en aquest diari l'article Una bona i nova oportunitat, comentant el darrer comunicat de treva d'ETA i afirmant que assistíem a un canvi, per petit que semblés: ETA aplicava allò que l'esquerra "abertzale" demanava, mentre que, abans, es donava en el sentit contrari. En aquell moment, s'estava produint la intervenció dels mediadors internacionals amb experiència en altres processos de conflicte nacionals.
L'entrada en escena d'aquests mediadors va facilitar la sortida d'aquest conflicte de les quatre parets del País Basc i de la visió partidista dels governs de l'Estat. La celebració de la Conferència de Pau d'aquesta setmana a Sant Sebastià, amb la presència de rellevants polítics i mandataris internacionals, ha estat premonitòria i un factor decisiu més per aconseguir el comunicat del cessament definitiu de la violència per part d'ETA.
Quines han estat les claus d'aquest procés?
Ningú sap exactament quin ha estat l'ordre lògic, però un conjunt de factors sumats, sovint articulats i, finalment, ben orientats cap a la resolució del conflicte han donat lloc a aquest comunicat històric.
La política ha estat decisiva en aquest procés. D'entrada, la política del dia a dia de les organitzacions de la societat civil i de sectors de l'església del País Basc en favor del diàleg que han apostat, malgrat les pors i les incerteses, per obrir vies de negociació i aconseguir apropaments cap a ETA.
Les decisions i l'acció del Govern i d'institucions polítiques dels País Basc. Per què com és que les coses s'han mogut de veritat quan el PNB i els partits de l'esquerra abertzale han perdut poder institucional?
Amb la política d'Estat, combatent ETA amb el terrorisme dels GAL, perseguint els terroristes i els seus suposats suports socials policialment i il·legalitzant els partits polítics amb vinculacions ideològiques o econòmiques.
Per últim, amb l'entrada en escena de professionals de la resolució de conflictes, així com declaracions de suport cap a un procés de negociació i de pau a Euskadi per part de polítics i representants d'institucions internacionals.
I ara què? Ara cap persona més morirà a causa del terrorisme d'ETA. Ara és el moment d'actuar democràticament des de l'excepcionalitat d'aquesta nova etapa, d'aplicar l'experiència d'altres processos similars, de no mirar enrere, de recuperar la paraula, de dialogar i de perdonar. Ara no només s'ha de voler la pau, s'ha de ser la pau.
23/10/2011 - Tras la violencia, 3R: reconstrucción, reconciliación, resolución.
Johan Galtung. "Tras la violencia, 3R: reconstrucción, reconciliación, resolución. Afrontando los efectos visibles e invisibles de la guerra y la violencia". Bilbao, Bakeaz/Gernika Gogoratuz, 1998
Aquest llibre, escrit per a després de la violència, ens indica que l'alto el foc, la treva, sent important, no ho és tot, si es pretén aconseguir la pau. Fins i tot que pot ser enganyós en la mesura que el “després de la violència” pot convertir-se fàcilment en “un abans d'una (nova) violència” si no s'entén que per sota de la violència visible i directa hi ha sempre violència estructural (conflicte, injustícia, contradicció) i una cultura de la violència o una violència cultural que no desapareixen mecànicament amb la signatura del tractat de pau i que poden seguir sent font de la violència visible.
La resposta que s'articula en aquest llibre se centra en les seves tres R: reconstrucció, reconciliació i resolució del conflicte. La reconstrucció anirà dirigida a afrontar els efectes de la violència directa, la reconciliació anirà dirigida a la violència cultural i la resolució a l'estructural.
Johan Galtung
Aquest llibre, escrit per a després de la violència, ens indica que l'alto el foc, la treva, sent important, no ho és tot, si es pretén aconseguir la pau. Fins i tot que pot ser enganyós en la mesura que el “després de la violència” pot convertir-se fàcilment en “un abans d'una (nova) violència” si no s'entén que per sota de la violència visible i directa hi ha sempre violència estructural (conflicte, injustícia, contradicció) i una cultura de la violència o una violència cultural que no desapareixen mecànicament amb la signatura del tractat de pau i que poden seguir sent font de la violència visible.La resposta que s'articula en aquest llibre se centra en les seves tres R: reconstrucció, reconciliació i resolució del conflicte. La reconstrucció anirà dirigida a afrontar els efectes de la violència directa, la reconciliació anirà dirigida a la violència cultural i la resolució a l'estructural.
Johan Galtung
Politòleg noruec. Professor d'Estudis per a la Pau en diverses universitats i director de Transcend, xarxa internacional per a la pau i el desenvolupament (www.transcend.org). En 1959 va fundar l'Institut Internacional d'Investigació per a la Pau, a Oslo.
És un dels fundadors i protagonistes més importants de la investigació sobre la pau i els conflictes socials.
És un dels fundadors i protagonistes més importants de la investigació sobre la pau i els conflictes socials.
02/09/2011 - La violència en la mirada. L’anàlisi de la violència a la televisió.
Jordi Busquet et al. La violència en la mirada. L'anàlisi de la violència en la Televisió. Editorial: Universitat Ramon Llull. Barcelona. 2001.
Des del sentit comú —i sovint des del camp intel·lectual— es tendeix a convertir la televisió en un dels principals bocs expiatoris del nostre temps. Els estudis sobre la violència i la televisió s’encarreguen, generalment, a partir de la sospita que hi ha una relació causal, més o menys directa, entre la violència a la petita pantalla i la violència al carrer.Tot i que la televisió té una transcendència social i cultural indiscutible, que pot ser impactant i commovedora, els experts no s’acaben de posar d’acord, però, en si hi ha (o no) una relació directa entre la violència televisiva i la violència real. Els autors analitzen aquesta relació amb la que es tendeix habitualment a sobredimensionar la importància de la televisió sobre els comportaments tant positivament (quan es considera la televisió com un instrument educatiu) com negativament (quan es culpa la televisió de males influències).
Jordi Busquet
Doctor en Sociologia. Professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. Autor de diversos llibres, estudis i manuals sobre la comunicació, la cultura, la violència i els mitjans de comunicació, en concret sobre la televisió. Entre d'altres obres, "El sublim i el vulgar: els intel·lectuals i la cultura de masses" (1998); "Els escenaris de la cultura. Formes simbòliques i públics a l’era digital" (2005); "La cultura" (2006). "La recerca en comunicació. Què s’ha de saber? Quins passos s’han de seguir " (2006).
29/08/2011 - El efecto Lucifer. El porqué de la maldad.
Philip Zimbardo. El Efecto Lucifer. Paidós Ibérica. Barcelona. 2008
¿Sabemos de qué seríamos capaces en una situación extrema a la que nunca nos hubiéramos enfrentado? ¿Qué hace que una buena persona actúe con maldad? El efecto Lucifer aporta una multitud de porqués de nuestra vulnerabilidad al atractivo que ejerce «el lado oscuro».
Basados en ejemplos históricos y en las investigaciones, Zimbardo nos detalla cómo interactúan las fuerzas situacionales y la dinámica de grupo para convertir a hombres y mujeres decentes en monstruos. Desde las malas prácticas corporativas y el genocidio organizado, hasta los alguna vez íntegros soldados estadounidenses que acabaron torturando a prisioneros iraquíes en Abu Ghraib, el autor nos ofrece las claves para entender mejor un gran número de conductas deleznables.
Philip Zimbardo, psicólogo y profesor emérito de psicología de la Universidad de Stanford. También ha enseñado en las universidades de Yale, Nueva York y Columbia. Ha sido presidente de la American Psychological Association y actuamente dirige el Stanford Center on Interdisciplinary Policy, Education, and Research on Terrorism. También fue el narrador de la galardonada serie de la PBS Discovering Psychology, que él mismo contribuyó a crear.
Es famoso por su controvertido experimento de la prisión de Stanford, realizado en los años 70 para estudiar la reacción de unas cuantas personas recluidas en un lugar hostil y sometidas a duras circunstancias.
En 2008, le fue otorgado el Premio de la Fundación de Vaclav Havel por su vida dedicada a la investigación sobre la condición humana. Sus más de 300 publicaciones y 50 libros transmiten su investigación en el campo de la psicología social.
¿Sabemos de qué seríamos capaces en una situación extrema a la que nunca nos hubiéramos enfrentado? ¿Qué hace que una buena persona actúe con maldad? El efecto Lucifer aporta una multitud de porqués de nuestra vulnerabilidad al atractivo que ejerce «el lado oscuro».Basados en ejemplos históricos y en las investigaciones, Zimbardo nos detalla cómo interactúan las fuerzas situacionales y la dinámica de grupo para convertir a hombres y mujeres decentes en monstruos. Desde las malas prácticas corporativas y el genocidio organizado, hasta los alguna vez íntegros soldados estadounidenses que acabaron torturando a prisioneros iraquíes en Abu Ghraib, el autor nos ofrece las claves para entender mejor un gran número de conductas deleznables.
Philip Zimbardo, psicólogo y profesor emérito de psicología de la Universidad de Stanford. También ha enseñado en las universidades de Yale, Nueva York y Columbia. Ha sido presidente de la American Psychological Association y actuamente dirige el Stanford Center on Interdisciplinary Policy, Education, and Research on Terrorism. También fue el narrador de la galardonada serie de la PBS Discovering Psychology, que él mismo contribuyó a crear.Es famoso por su controvertido experimento de la prisión de Stanford, realizado en los años 70 para estudiar la reacción de unas cuantas personas recluidas en un lugar hostil y sometidas a duras circunstancias.
En 2008, le fue otorgado el Premio de la Fundación de Vaclav Havel por su vida dedicada a la investigación sobre la condición humana. Sus más de 300 publicaciones y 50 libros transmiten su investigación en el campo de la psicología social.
04/08/2011 - "Les societats del passat eren més cruels i violentes que les actuals"
La idea d'un passat on els éssers humans col·laboraven i convivien pacificament és un somni. Durant molt de temps, s'ha cregut que eren les institucions modernes les que corrompien a les persones i les tornaven violentes.En aquest capítol del programa Redes, el profesor de psicología de la Universitat de Harvard Steven Pinker explica que les societats dels nostres avantpassats varen ser molt més cruels i violentes que les actuals.
Veure l'entrevista
26/02/2011 - La música calma a les feres
Diari de Girona, 2 de febrer de 2011
Article de Xavier Pastor i Carles Lama, director i professor, respectivament, del Diploma de Postgrau de Resolució de Conflictes de la UdG en el qual es mostra la influència de la música en els comportaments humans gràcies a les emocions que desencadena i mostra un cas en el que s'ha utilitzat per prevenir conflictes públics.
| Amb el suport | |
 |
| Col·labora: | ||
 |
 |
 |
  |
  |
  |
  |
  |
  |
  |
  |
  |